Etiqueta: projecte I

Exploro els més de vint vídeos que el Grid_Spinoza posa a disposició en línia, amb entrevistes a productors culturals sobre els seus camins creatius. D’entre ells, n’escullo tres que m’interessen especialment en el context de la creació d’El Final del Camino: les corresponents a en Francesc Torres, en Laurent Mignonneau i la Mireia Sallarès.

1. Francesc Torres

Trio per visionar a fons el vídeo dedicat a en Francesc Torres perquè m’atrau el seu comentari sobre aquells que treballen al terreny de la narració, que, diu, tenen la virtut de construir allò que cap altre productor encara no ha fet, a fi de fer visible allò abans mai vist.

L’exposició que Torres fa de la seva metodologia m’ha semblat molt intuïtiva, lliure i oberta de ment. Comença establint una separació clara entre ciències exactes i ciències socials i com el coneixement de tall artístic és més propera a les segones, les ciències humanes. Tot seguit argumenta que, malgrat que la seva metodologia personal de treball no és pas la de les ciències socials, s’hi assembla. Allò que fa que difereixi de les ciències socials és en un aspecte essencial: el seu treball neix a partir de la intuïció i no de l’observació de dades objectives relatives a l’ésser humà. 

En Francesc Torres, més que investigar sobre un determinat tema, prefereix emprendre el camí de la indagació sobre un determinat tema, desmarcant-se del terreny de la investigació. No obstant aquest fet, defineix aquesta indagació com un procés basat en la lectura inmersiva sobre un tema determinat que moltes vegades deriva en una feina similar a la de l’investigador. Així doncs, podem entendre que el seu camí creatiu és flexible, podent bifurcar-se o canviar el sentit segons la intuïció del productor.

Remarca la importància d’aquest component irracional com a inspiració que porta vers una determinada revelació creativa, similar al que pot succeir al terreny de les ciències exactes. Cita el cas del Pointcarré, que va arribar a teoritzar de manera científica exacta a partir d’una intuïció sobrevinguda després d’una excursió en què la seva ment va poder-se relaxar d’un problema que, de tant pensar-hi, el tenia ofuscat. Torres parla de l’artista com a constructor / realitzador d’allò que els altres no gosen construir, amb el fi de veure realitzat allò abans mai vist.

2. Laurent Mignonneau

Seguint aquest fil de fer allò que els altres no han fet, les produccions culturals de Laurent Mignonneau comencen amb una idea o desig d’anar més enllà del que s’ha explorat fins al moment present en la solució d’un problema. En aquest punt de partida el més comú és haver de col·laborar amb enginyers informàtics de software i/o hardware. La seva metodologia és, doncs, de caràcter transdisciplinar i passa per integrar coneixements tecnològics amb la creació d’imatges.

Per més que pugui semblar que les obres resultants són meres demostracions d’allò que pot fer-se utilitzant éssers vius per generar imatges amb l’ajut d’un algoritme, l’objectiu principal, segons Mignonneau confessa a l’entrevista recollida al Grid_Spinoza, és el d’expressar idees. El creador francès suscita reflexions d’alt valor en tant que diàleg ja no només entre les intel·ligències d’homes i robots, sinó entre les seves expressions.

En Laurent Mignonneau defensa que els laboratoris universitaris haurien de servir per, havent après una determinada tecnologia -ja sigui software o hardware-, cercar-hi nous usos i aplicacions de manera creativa. Tot i la natura marcadament tecnològica de la seva feina, afirma pertànyer a una generació de creadors encara no avesats a fer servir internet com a base per a la recerca. A més, remarca que, per a ell, el camí de la creació passa per l’individualisme, perspectiva personal que li permet concentrar-se en la cerca de la pròpia expressió. Això, però, no li priva d’haver creat un potent nexe co-creatiu amb la també productora cultural especialitzada en interactivitat Christa Sommerer.

En Mignonneau manté una manera de procedir oberta a viaranys i bifurcacions, actitud que es dedueix quan explica com reconverteix les aplicacions tecnològiques que crea en noves obres variant-ne l’algoritme o les interfícies.

3. Mireia Sallarès 

Les obres de la Mireia Sallarès poden definir-se com a documentals que narren la realitat amb l’ajut d’equips d’enregistrament molt austers, poc invasius. La seva metodologia de producció cultural es desplega en dues etapes. La primera d’elles és de caràcter poc endreçat, lineal i sense límits, documentant la realitat sense filtres. La segona, en canvi, condicionada pel format tecnològic videogràfic contrasta amb la primera per l’alt grau d’estructuració dels materials recollits a partir d’allò viscut.  

Sallarès afirma formar part d’una comunitat de creadors que treballa fent servir uns determinats suports tecnològics com a tema comú (cosa que contrasta amb la natura individualista del treball de l’abans vist Laurent Mignonneau). Tot seguit, fa créixer aquesta llavor tecnològica, de marcat caràcter procedimental, sense oblidar la investigació bibliogràfica i webgràfica, deixant fluir la documentació del que succeeix, en les seves paraules, “pels racons”. Els seus llocs d’experimentació habituals transiten en la quotidianitat de les vivències personals, com per exemple en converses de bar.

La manera de procedir de Sallarès integra positivament l’error, entenent que és necessari i positiu per a l’aprenentatge que hi ha al darrera de tota producció cultural. Reivindica l’element convuls de tota creació contenint bellesa. Possiblement sigui per això que la Mireia defensa l’assumpció de riscos creatius, que sovint la porten a mantenir una tesi inicial de projecte fins al final, per més que en alguns moments aquesta pugui semblar poc adequada o fructífera.

Es declara una apassionada del llenguatge cultural transdisciplinar, que la impulsa a lloar “l’esperit festiu” que hi ha a darrera tota reunió entre diverses aproximacions disciplinars que treballen en pro d’un objectiu expressiu comú. Això sí, no oblida advertir que la intensitat que genera tot allò amb caràcter “trans” pot ocasionar ferits en el seu camí vers la realització.