El context del meu treball és l’estudi del barri de Porta: un espai real, quotidià i avui encara infraaprofitat, que vull convertir en plataforma professional. Vinc d’un daltabaix: la meva empresa cultural Notte e Giorno va fer fallida el desembre de 2024 i ara arrossego deutes que m’obliguen a repensar com sostenir la pràctica artística. Per això m’interessa que el projecte de l’assignatura sigui una transformació concreta del contenidor, però també una operació de crítica institucional: prendre la institució “art” com a matèria primera, observar com es produeixen i es mostren les obres, per on circulen i quina economia generen i comprovar fins a quin punt el sistema és accessible. Vull inaugurar l’espai amb una acció oberta que activi diàleg i interpel·li el públic amb preguntes personals i polítiques, reconnectant l’art amb la realitat material i social. Entenc el context com a multi-temporal i multi-espacial: d’una banda físic i psicològic i, de l’altra, social i metafísic. L’obra es projecta com a procés d’endreça, instal·lació i recepció.
El meu treball aquesta setmana ha estat el de conceptualitzar i guionitzar una instal·lació efímera que queda configurada a través d’una performance íntima i estulta en set escenes distribuïdes en tres actes / jorns:
1) Temps i Desig — 2) Cos i Arbre — 3) Ofrena d’Amor Lliure.
Es tracta d’un ritual d’amor contemporani consagrat a un arbre: un pebrer rosa bord (schinus molle) del passatge de la ciutat de Mallorca del barri de Porta, a Barcelona. Aquesta acció, tot i el seu format íntim i subtil, s’inscriu dins la tradició simbòlica de l’amor cortès, on el trobador medieval dedicava el seu cant a una figura inabastable. Com a trobador contemporani (canto amb l’arpa diatònica), dedico les meves accions a aquest arbre, que no és ni objecte ni metàfora, sinó subjecte viu i estimat, amb qui cerco una relació profunda, sensual, espiritual i lliure. La Follia governa les meves accions —com a tribut a la Deessa Follia, que sembla inspirar-me— i em situo en l’espai sagrat de la “estultícia amorosa” que convoca i desordena.
Em miraré l’arbre, transitaré l’arbre des de l’amor fitofílic lliure i parlaré amb ell amb el pianissimo del xiuxiueig a cau de tronc…
Aquest arbre representa una síntesi entre dues herències que atresoro: l’amor per la natura cultivat durant els anys en què vaig treballar com a pagès, i l’amor pels arbres que em va transmetre el meu avi, amb qui passejàvem boscatges a Collserola cada diumenge al matí. Ell era poeta, i el seu llegat literari i emocional forma part del ritual. El Schinus molle, arbre sagrat de la cultura andina i font de principis farmacèutics epitel·lants, actuarà aquí com a cicatritzador de les rèmores tensionals de la meva biografia.
Extracte de ‘POEMARIO’ de Rafael Ruiz Fernández-Villalón. reviv edita (Guissona, 2012). Il·lustració de Piotr Perski.
Però també hi ha una altra ferida: el mateix arbre està encerclat, quasi empresonat, per un projecte urbanístic d’estètica franquista, que el separa de l’horitzó que abans compartia amb Can Verdaguer, edifici renaixentista del segle XVI, testimoni del temps en què nasqué també la Deessa Follia. Avui ja no es veuen, però Can Verdaguer connecta simbòlicament dos dels set passatges, i amb ell la memòria del meu avi, que va arribar a Barcelona des de Còrdova l’any 1958, i va viure just al barri del costat: la Guineueta. Amb aquest ritual també li ofereixo la possibilitat de sanar la seva pròpia cicatriu migratòria, com un gest d’agraïment arrelat en la terra que l’acollí.
La construcció es desplega en tres jornades d’apropament progressiu, amb gestos simbòlics (origami, sal, música, paraula), i culmina amb una ofrena de contacte i de veu, on li recito un poema i li presento l’arpa. Però el projecte no s’acaba aquí en el marc del repte: no hi haurà temps per mostrar la performance completa, que només es produirà si els veïns em donen permís i requereix d’una preparació específica. El projecte queda obert a la incògnita de com serà rebuda, per part de la comunitat veïnal, l’aparició d’un estult que confessa el seu amor per l’arbre del passatge.
L’amor cortès tradicional acabava en el dolor de la distància —el famós Ailàs—, no obstant això, des d’una ètica de l’amor lliure i transitable, estic disposat a redireccionar aquest amor fitofílic cap a un altre arbre estimat, si cal: un altre pebrer a la plaça de Sóller, on ja hi ha una instal·lació prèvia meva dins del projecte site-specific del Repte 3 titulat call*llac. Així, la meva construcció no és una peça tancada, sinó una xarxa de vincles efímers carregats de presència, que es pot desplaçar, com l’afecte, i créixer on sigui acollida.
Construir, aquí, és estimar amb ritme, amb matèria i amb música. És donar-se a l’espai sense voler-lo posseir.
Cartografio subjectivament la plaça de Sóller, al barri de Porta de Barcelona, des d’una vivència situada i sensible. M’hi endinso abans de fer cap proposta d’intervenció, deixant que el lloc parli a través dels sentits, de la memòria i de l’afecte, per desentrellar-ne part de la seva complexitat.
La plaça es desplega com un espai viuon l’energia oscil·la hiperbòlicament entorn d’un llac artificial. Aquest actua com a frontera dinàmica entre la zona densa en vegetació i la part cultural, encapçalada per l’Ateneu la Bòbila, gestionat per una assemblea veïnal. El llac equilibra natura i cultura, i esdevé mirall —literal i simbòlic— d’aquesta dualitat. Les bombolles d’aigua del llac, vuit arbres arrelats directament a terra abans del domini del ciment, i una cala de joncs i còdols evoquen un paisatge més proper al cos que al disseny.
L’experiència aquí no és només visual. El so de l’aigua, les pilotes percutives de la quitxalla i els parlars dels ésser humans que l’habiten conformen un paisatge sensorial complet. Quan cau la nit, l’espai vibra amb el cant expressionista de granotes i gripaus, com si el lloc mateix articulés una veu. En paraules d’Allen Carlson, som part de l’escena, afectats i afectant. L’ambient ens envolta, ens penetra, ens parla.
La plaça de Sóller amb la llum de l’albada, amb l’Ateneu la Bòbila al fons, darrera el llac flanquejat pels joncs i verbenes.
Decideixo fondre’m amb el lloc. En un gest a la manera de Medea de Pasolini, em disposo a comunicar-me amb els éssers que hi habiten. Entre ells, els tardígrads, coneguts per la seva resiliència extrema. Busco rastre d’aquests organismes quasi immortals, recollint aigua del llac amb una garrafa de plàstic de 8 litres. En aquest intent de contacte especulatiu, activo una dimensió ecoestètica que travessa la biologia, la imaginació i la ritualitat. L’aigua esdevé medi, missatge i matèria viva. Això queda documentat al vídeo ‘Nocturn al parc’, que mostra la performance espontània que va esdevenir-se amb un muntatge experimental de quatre línies temporals simulànies.
De sobte, a la riba on m’ajec per recollir l’aigua, veig una figura flotant: una nina Airgamboy vermella, ofegada, amb el cap dins l’aigua. La imatge em sacseja. M’hi remet, instantàniament, l’aparició del cos de Laura Palmer a Twin Peaks. El temps i l’espai es fonen: el cant de les granotes es barreja amb idees que brollen sense filtre, construint un diàleg autèntic entre llac, objecte trobat i subjecte que es dissol en l’ambient.
La nina trobada, batejada com a Laura, encara flota, ara dins l’aigua recollida al llac
Més enllà, emergeix l’escultura Homenatge a la Mediterrània, de Xavier Corberó. Les seves làmines primes de marbre i ònix deixen passar la llum i es reflecteixen en l’aigua. L’obra i l’entorn esdevenen un decorat operístic viu. Penso en el Lohengrin recentment estrenat al Liceu per Katharina Wagner. Hi vaig participar, i durant el preludi feia una becaina a la riba d’un estany fictici on Lohengrin assassinava el germà d’Elsa. Ara, el llac de la plaça es transforma en escenari d’aquest eco wagnerià.
L’Homenatge a la Mediterrània de Corberó dialoga amb la llum, la superfície de l’aigua i el cel des de la protecció dels joncs i una ribeta de còdols.
Deixo de ser observador. Canto, camino, penetro a l’estany. Rescato la Laura. Esvaeixo la distància clàssica entre subjecte i objecte. Ja no és només un parc: és un ambient viu que m’afecta i em transforma. La cartografia no es traça des de fora: es viu des de dins.
Paisatge. Seqüència 3: Plaça de Sóller
Vídeo – 50 min. – Transició vespre-nit + composició sonora
Aquest vídeo és el registre sensible d’un temps compartit amb el llac de la plaça de Sóller, al barri de Porta. La càmera observa, en un pla fix i prolongat, com la llum decau i la temperatura sonora del lloc es transforma. A mesura que el dia s’esvaeix, el crit dels infants, vibrant i humà, deixa pas al cant profund de les granotes. Una polifonia espontània que revela el lloc com a escenari sonor en contínua mutació.
Aquestes veus, enregistrades durant quasi una hora, han estat posteriorment descompostes i reorganitzades en un cànon a sis veus. No es tracta de representar el paisatge tal com és, sinó d’ampliar-ne l’escolta, revelant estructures internes i ritmes ocults. La peça es converteix així en una cartografia auditiva del lloc, no com a objecte extern sinó com a cos viu, en relació.
Interfície d’Ableton Live mostrant el cànon a sis veus de sons del site specific
El llac parla, ressona, em retorna. Més que observar-lo, m’hi deixo afectar. Aquesta pràctica no separa documentació i composició, sinó que les confon: el vídeo és alhora testimoni, invocació i resposta. El so esdevé la matèria primera d’un relat en què natura i cultura no són oposades, sinó imbricades en una mateixa textura acústica.
Fotograma de ‘Seqüència #3: Plaça de Sóller’
“El paisatge sonor és el nostre entorn acústic, la producció constant de sons amb què convivim. Hem d’aprendre a tractar l’entorn com una composició musical i a escoltar-lo com a tal.” — R. Murray Schafer, The Soundscape: Our Sonic Environment and the Tuning of the World. Vermont: Destiny Books, 1994, p. 5.
Al Parc de Sóller, el que em captiva no és tant el que es veu, sinó el que connecta silenciosament. Intueixo una xarxa de vincles invisibles que relliga éssers, moments i espais —com si tot estigués unit per cordills umbilicals metafísics, invisibles però palpables. I aquests túnels, com la canonades de l’estany del parc (4), tenen forma de cercle, de canal vital i etern.
He escollit el cercle com a forma central per expressar aquesta intuïció de connexió entre totes les coses. La superfície de l’aigua, que separa però també reflecteix, és una frontera entre mons —entre el subaquàtic i l’aeri, entre el que respira dins i el que respira fora. Les bombolles i les ones concèntriques (2), els ulls que observen i són observats, la pilota(3) que roda en mans de la nena i el seu pare: tot es mou en cercles, tot evoca aquest continu de relacions que no es veuen però es senten. I això succeeix tant al món visible com a l’invisible, on éssers quasi imperceptibles de formes arrodonides com els tardígrads conviuen amb els més evidents. I, més enllà, en la forma arrodonida de l’esfera terrestre que habitem…
A més, aquesta forma m’ajuda a pensar el temps com un bucle viu: el Toni de les 12:00 dona lloc al de les 12:05, que engendra el de les 12:10, en una successió infinita de naixements i morts. Vivim i morim a cada respiració, a cada instant gràcies a la circulació de l’oxigen per canals somàtics (narius, bronquis, venes) de forma circular. I en aquest envellir constant, tenim oportunitats incessants per decidir exercir la llibertat, per transformar o deixar les coses tal com estan. Com constata Masferrer a Cartografia de la forma, el cercle simbolitza també aquesta possibilitat física de créixer en totes les direccions per igual, en simetries circulars que es repeteixen tant en allò vist a ull nu com en el món mil·limètric i cel·lular (Cartografia de la forma, p. 6).
Aquí m’inspiren enormement els tardígrads (1), petits animals de formes arrodonides que sobreviuen dins l’estany i són coneguts per tenir la capacitat d’adoptar una forma lliminal, entre la vida i la mort, convertint el seu cos en una rodona que torna a viure quan és rehidratada. Aquest fet els possibilita sobreviure en qualsevol situació extrema (volcans en erupció, profunditats oceàniques, gel glaciar, espai exterior…). Per això, el meu projecte proposa dialogar amb ells en un itinerari entre el parc i el cementiri de Sant Andreu, no com a espais oposats, sinó com a extrems d’un continu existencial.
Documento aquesta forma en el context natural del parc (bombolles, canonada, ones, pilota), però també el context antròpic que m’inspira (pictorialisme, instal·lació, cinema), posant en relació tot allò que el cercle conté a l’estany també en relació a l’esfera de què forma part: vida, mort i resurrecció. Perquè el cercle no és tancament, sinó línia infinita: la forma de la interconnexió i fluir cíclic del temps i l’espai.
El pobladors del context antròpic comparteixen una visió profunda del cercle com a espai de pas, de llim o de límit entre realitats. Sintonitzant amb els cercles del parc em venen a la ment obres com Descent into Limbo d’Anish Kapoor(1), que sacralitza el cercle com a forat negre, buit que atrau, t’atrapa i transforma. Dins el forat negre, de cop sento encendre’s l’Infinity Mirror de Yayoi Kusama (2) que vaig tenir la fortuna d’experimentar al The Broad fa just un any: cercles de llum en repetició il·limitada, una forma que no tanca, sinó que s’expandeix tal i com ho fa l’univers i… la vida dins l’estany. Enmig aquesta buidor plena de llum irromp l’esperit, que habita l’espai interdimensional entre vida i mort, entre somni i consciència. A Twin Peaks (1990) David Lynch (3) construeix sòlidament aquest vincle a través del tema de la possessió espiritual, articulant el trànsit entre vida i mort, entre somni i consciència, a partir dels tabús màxims de la societat occidental: incest i fil·licidi… No cal amoinar-se perquè l’esperit assassí lincheà no anirà gaire lluny: a The Rout of the Rebel Angels (1808) William Blake (4) ens mostra com el fill de déu expulsa del paradís a qualsevol àngel caigut del paradís i ho fa des d’un portal del cel, la forma del qual només podia ser circular. Tots ells converteixen el cercle en una metàfora viva del que el meu projecte busca: una línia infinita entre allò visible i allò intuït.
Annex audiovisual
Adjunto dos vídeos de producció pròpia que complementen aquesta cartografia subjectiva:
Vídeo 1 > “Cercles al parc”
Una recopilació visual de formes circulars trobades al llarg del recorregut, tant en contextos naturals (bombolles, reflexos, pupil·les, ones) com antròpics (pilotes, escocells, canonades, senyals). Aquest vídeo busca posar imatge a la presència subtil però persistent del cercle com a forma que relliga l’experiència del lloc, i també fer visible allò que normalment roman com a vibració intuïda.
Vídeo 2 > “Nocturn al parc”
Peça d’assaig visual dividida en quatre trams de cinc minuts simultanis que documenten el procés de desplaçament al Parc de Sóller, l’arribada, l’exploració de l’estany i la trobada inesperada d’un objecte flotant: una nina Airgamboy vermella, suspesa a l’aigua en el precís lloc on m’acostava per omplir una garrafa i endur-me aigua a casa.
L’aparició de la nina em va colpir instantàniament i em va remetre de manera fulgurant a la imatge icònica de Laura Palmer morta, embolcallada en plàstic, flotant a la riba d’un riu a Twin Peaks. Aquella escena fundacional del món de David Lynch —que ha mort recentment— resumeix com pocs la frontera porosa entre vida i mort, somni i realitat. En aquell instant, vaig improvisar un monòleg on dialogava amb la nina com si la rescatés, com si la retornés a la vida. L’objecte es va tornar símbol, presència, mirall.
Aquesta trobada aleatòria però carregada de sentit va esdevenir una acció site-specific espontània, un homenatge involuntari però sincer a Lynch i a la seva capacitat per habitar els intersticis. Tal com fa Twin Peaks, la meva proposta vol reconèixer que res és estable, que cada instant pot contenir la llavor d’un altre món, i que l’aigua, com el cercle, és un portal.
Aquest segon vídeo no il·lustra, sinó que planteja una pregunta, una fisura. És un document poètic i performatiu que acompanya la meva recerca formal i vital: la del cercle com a espai de presència intermitent, de naixement i desaparició, de rescat simbòlic i d’escolta d’allò que no s’anomena però insisteix en fer-se lloc.
Gràcies al càmera, fidel Carlos! Per cert, no vaig agafar fongs… XD
nO wAY bASTARDS
El projecte que he preparat porta per títol nO wAY bASTARDS i encara està en fase de pre-producció. Es tracta d’una combinació de vídeo i performance que serveix de prototip per a un possible futur espectacle d’arts en viu, a l’estil del Music Theater o Escena Performativa.
crisi creativa
Ara mateix estic en crisi, després que fa 10 dies vaig entrar en bloqueig creatiu. El projecte és radicalment íntim, doncs exploro el significat de l’ésser bastard al món a partir de la meva experiència personal com a fill d’una relació il·legítima. Vaig demanar-li a un amic íntim que tinc, professor de Belles Arts a la UB que em fes de mirall del que porto fet i no va ser gaire traçut per triar les paraules en opinar sobre el que estic produint. Per aquest motiu vaig entat en col·lapse creatiu i vaig endarrerit en l’entrega d’aquest Repte 4.1.
És així que vaig endarrerit segons el pla traçat al Repte 3: he caigut del cavall i no he avançat gens durant les darreres dues setmanes. Això em situa en un moment en què estic acabant de compondre la música, d’escriure el guió i el cronograma del vídeo. Amb aquest material, en una segona fase, enregistraré la música i les imatges de vídeo. En la fase final, de post-producció, muntaré el vídeo.
dramatúrgia Estic treballant sobre un document de dramatúrgia on podeu seguir els camí traçat per als continguts de la vídeo-performance:
música: bastarda tortilla Aquí podeu sentir un esboç de la cançó que estic component. Es tracta d’una primera prova harmònica on sentir les quatre veus i proves de veu, música electrònica i forma musical, que en tots els casos són provisionals.
La natura transdisciplinar del projecte El Final del Camino m’obliga a treballar de manera que els seus diversos components i disciplines es sincronitzin fins a obrar la màgia de l’obra final. Cal fer cada cosa al moment que toca: compondre primer la música i les lletres per després dibuixar-les amb imatges i escenes.
En el context d’aquesta assignatura, al lliurament final marcat amb la data límit del 23 de juny de 2024, veurem fet realitat un vídeo, però també podrem assistir a la performance en què compartiré amb amics, col·legues i familiars la feina feta, escoltar la música -i/o creació sonora– a les plataformes d’streaming com Spotify o Sound Cloud o interactuar amb una demostració de l’espai escènicdissenyat de manera tridimensional amb el software de Unity.
Creació musical
Avui, a 14 de maig de 2024, quan escric aquestes ratlles des del Westin Hotel de Los Angeles (dijous i divendres actuo al Walt Disney City Hall), encara no he acabat cap de les tres cançons que projecto haver fet realitat en aquell moment. Adjunto diversos enllaçoson podeu escoltar la música desenvolupada per a dues de les cançons i un vídeo-collage:
1. Viaje Bastardo | Pre-escolta d’unapeça de música electrònica dins de l’òrbita del techno, una fusió de l’estil d’Op:L Bastards i l’Elegia de Dimitri Schostakovich. Encara inacabada, li manquen la lletra i moltes capes sonores…
2. El Final del Camino | Pre-escolta d’unapeça de música electrònica que juga amb l’Elegia de Dimitri Schostakovich. Està previst que serveixi de base musical per a un moment la performance. Inacabada, la forma definitiva encara no està clara.
Vídeo collage
A més, he muntat un vídeo titulat Hay que Tener Huevosa mode de vídeo-collage. Efectuat amb material gràfic captat tant a l’estudi on treballo normalment com a l’espai públic immediat que l’envolta, al barri de Porta de Nou Barris (Barcelona), hi mostro la primera fase creativa del projecte, en què la improvisació governa tant la producció sonora com les imatges.
Vaig enregistrar una primera capa sonora i visual mentre netejava la cuina de l’estudi dins la metodologia de documentar la meva quotidianitat (en acabar, vaig demanar menjar a domicili al meu restaurant japonès de referència). Aquest posar les coses al seu lloc em serveix per expressar el camí creatiu, en què primer els elements compositius estan mancats de coherència per a, de manera paulatina, ser desats a un lloc en què prenen sentit els uns respecte els altres.
Fotograma del material gràfic filmant tot endreçant la cuina de l’estudi. Barcelona, maig de 2024
A la segona capa hi combino una passejada per la plaça de Sóller i voltants efectuada just després d’haver-hi escrit els primers versos de la cançó, que aprofito per recitar i cantussejar per primera vegada.
Imatge de l’estany de la plaça de Sóller. Enregistrament de pantalla i so del mòbil (maig de 2024)
A la tercera, jugo improvisadament amb l’arpa romànica com a instrument de percussió i harmònic i amb la veu i el xiular com a instrument melòdic.
Cantant de manera improvisada. Enregistrament amb mòbil (maig de 2024)
El resultat és un esboç en forma de vídeo que mostra diverses possibilitats creatives i m’inspira a l’hora de construir allò que està encara per fer: Hay que tener huevos, que pot visualitzar-se a YouTube.
Aquí deixo també els versos que, fins ara, he escrit per a aquesta cançó, inspirada en l’estil del sabadellenc Albert Pla:
Exploro els més de vint vídeos que el Grid_Spinoza posa a disposició en línia, amb entrevistes a productors culturals sobre els seus camins creatius. D’entre ells, n’escullo tres que m’interessen especialment en el context de la creació d’El Final del Camino: les corresponents a en Francesc Torres, en Laurent Mignonneau i la Mireia Sallarès.
1. Francesc Torres
Trio per visionar a fons el vídeo dedicat a en Francesc Torres perquè m’atrau el seu comentari sobre aquells que treballen al terreny de la narració, que, diu, tenen la virtut de construir allò que cap altre productor encara no ha fet, a fi de fer visible allò abans mai vist.
Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Francesc Torres (març de 2011)
L’exposició que Torres fa de la seva metodologia m’ha semblat molt intuïtiva, lliure i oberta de ment. Comença establint una separació clara entre ciències exactes i ciències socials i com el coneixement de tall artístic és més propera a les segones, les ciències humanes. Tot seguit argumenta que, malgrat que la seva metodologia personal de treball no és pas la de les ciències socials, s’hi assembla. Allò que fa que difereixi de les ciències socials és en un aspecte essencial: el seu treball neix a partir de la intuïció i no de l’observació de dades objectives relatives a l’ésser humà.
En Francesc Torres, més que investigar sobre un determinat tema, prefereix emprendre el camí de la indagació sobre un determinat tema, desmarcant-se del terreny de la investigació. No obstant aquest fet, defineix aquesta indagació com un procés basat en la lectura inmersiva sobre un tema determinat que moltes vegades deriva en una feina similar a la de l’investigador. Així doncs, podem entendre que el seu camí creatiu és flexible, podent bifurcar-se o canviar el sentit segons la intuïció del productor.
Torres rodejat de la seva instal·lació La Campana Hermètica (Barcelona, 2018)
Remarca la importància d’aquest component irracional com a inspiració que porta vers una determinada revelació creativa, similar al que pot succeir al terreny de les ciències exactes. Cita el cas del Pointcarré, que va arribar a teoritzar de manera científica exacta a partir d’una intuïció sobrevinguda després d’una excursió en què la seva ment va poder-se relaxar d’un problema que, de tant pensar-hi, el tenia ofuscat. Torres parla de l’artista com a constructor / realitzador d’allò que els altres no gosen construir, amb el fi de veure realitzat allò abans mai vist.
2. Laurent Mignonneau
Seguint aquest fil de fer allò que els altres no han fet, les produccions culturals de Laurent Mignonneau comencen amb una idea o desig d’anar més enllà del que s’ha explorat fins al moment present en la solució d’un problema. En aquest punt de partida el més comú és haver de col·laborar amb enginyers informàtics de software i/o hardware. La seva metodologia és, doncs, de caràcter transdisciplinar i passa per integrar coneixements tecnològics amb la creació d’imatges.
Per més que pugui semblar que les obres resultants són meres demostracions d’allò que pot fer-se utilitzant éssers vius per generar imatges amb l’ajut d’un algoritme, l’objectiu principal, segons Mignonneau confessa a l’entrevista recollida al Grid_Spinoza, és el d’expressar idees. El creador francès suscita reflexions d’alt valor en tant que diàleg ja no només entre les intel·ligències d’homes i robots, sinó entre les seves expressions.
Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Laurent Mignonneau (Barcelona, setembre de 2012)
En Laurent Mignonneau defensa que els laboratoris universitaris haurien de servir per, havent après una determinada tecnologia -ja sigui software o hardware-, cercar-hi nous usos i aplicacions de manera creativa.Tot i la natura marcadament tecnològica de la seva feina, afirma pertànyer a una generació de creadors encara no avesats a fer servir internet com a base per a la recerca. A més, remarca que, per a ell, el camí de la creació passa per l’individualisme, perspectiva personal que li permet concentrar-se en la cerca de la pròpia expressió. Això, però, no li priva d’haver creat un potent nexe co-creatiu amb la també productora cultural especialitzada en interactivitat Christa Sommerer.
Instal·lació de Mignonneau & Sommerer «The Artwork as a Living System» a Linz (Àustria, 2022)
En Mignonneau manté una manera de procedir oberta a viaranys i bifurcacions, actitud que es dedueix quan explica com reconverteix les aplicacions tecnològiques que crea en noves obres variant-ne l’algoritme o les interfícies.
3. Mireia Sallarès
Les obres de la Mireia Sallarès poden definir-se com a documentals que narren la realitat amb l’ajut d’equips d’enregistrament molt austers, poc invasius. La seva metodologia de producció cultural es desplega en dues etapes. La primera d’elles és de caràcter poc endreçat, lineal i sense límits, documentant la realitat sense filtres. La segona, en canvi, condicionada pel format tecnològic videogràfic contrasta amb la primera per l’alt grau d’estructuració dels materials recollits a partir d’allò viscut.
Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Mireia Sallarès (Barcelona, 2010)
Sallarès afirma formar part d’una comunitat de creadors que treballa fent servir uns determinats suports tecnològics com a tema comú (cosa que contrasta amb la natura individualista del treball de l’abans vist Laurent Mignonneau). Tot seguit, fa créixer aquesta llavor tecnològica, de marcat caràcter procedimental, sense oblidar la investigació bibliogràfica i webgràfica, deixant fluir la documentació del que succeeix, en les seves paraules, “pels racons”. Els seus llocs d’experimentació habituals transiten en la quotidianitat de les vivències personals, com per exemple en converses de bar.
Cartell promocional de «Las Muertes Chiquitas» (Sallarès, 2013)
La manera de procedir de Sallarès integra positivament l’error, entenent que és necessari i positiu per a l’aprenentatge que hi ha al darrera de tota producció cultural. Reivindica l’element convuls de tota creació contenint bellesa. Possiblement sigui per això que la Mireia defensa l’assumpció de riscos creatius, que sovint la porten a mantenir una tesi inicial de projecte fins al final, per més que en alguns moments aquesta pugui semblar poc adequada o fructífera.
Es declara una apassionada del llenguatge cultural transdisciplinar, que la impulsa a lloar “l’esperit festiu” que hi ha a darrera tota reunió entre diverses aproximacions disciplinars que treballen en pro d’un objectiu expressiu comú. Això sí, no oblida advertir que la intensitat que genera tot allò amb caràcter “trans” pot ocasionar ferits en el seu camí vers la realització.
Pública 
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.