Cartografio subjectivament la plaça de Sóller, al barri de Porta de Barcelona, des d’una vivència situada i sensible. M’hi endinso abans de fer cap proposta d’intervenció, deixant que el lloc parli a través dels sentits, de la memòria i de l’afecte, per desentrellar-ne part de la seva complexitat.
La plaça es desplega com un espai viuon l’energia oscil·la hiperbòlicament entorn d’un llac artificial. Aquest actua com a frontera dinàmica entre la zona densa en vegetació i la part cultural, encapçalada per l’Ateneu la Bòbila, gestionat per una assemblea veïnal. El llac equilibra natura i cultura, i esdevé mirall —literal i simbòlic— d’aquesta dualitat. Les bombolles d’aigua del llac, vuit arbres arrelats directament a terra abans del domini del ciment, i una cala de joncs i còdols evoquen un paisatge més proper al cos que al disseny.
L’experiència aquí no és només visual. El so de l’aigua, les pilotes percutives de la quitxalla i els parlars dels ésser humans que l’habiten conformen un paisatge sensorial complet. Quan cau la nit, l’espai vibra amb el cant expressionista de granotes i gripaus, com si el lloc mateix articulés una veu. En paraules d’Allen Carlson, som part de l’escena, afectats i afectant. L’ambient ens envolta, ens penetra, ens parla.
La plaça de Sóller amb la llum de l’albada, amb l’Ateneu la Bòbila al fons, darrera el llac flanquejat pels joncs i verbenes.
Decideixo fondre’m amb el lloc. En un gest a la manera de Medea de Pasolini, em disposo a comunicar-me amb els éssers que hi habiten. Entre ells, els tardígrads, coneguts per la seva resiliència extrema. Busco rastre d’aquests organismes quasi immortals, recollint aigua del llac amb una garrafa de plàstic de 8 litres. En aquest intent de contacte especulatiu, activo una dimensió ecoestètica que travessa la biologia, la imaginació i la ritualitat. L’aigua esdevé medi, missatge i matèria viva. Això queda documentat al vídeo ‘Nocturn al parc’, que mostra la performance espontània que va esdevenir-se amb un muntatge experimental de quatre línies temporals simulànies.
De sobte, a la riba on m’ajec per recollir l’aigua, veig una figura flotant: una nina Airgamboy vermella, ofegada, amb el cap dins l’aigua. La imatge em sacseja. M’hi remet, instantàniament, l’aparició del cos de Laura Palmer a Twin Peaks. El temps i l’espai es fonen: el cant de les granotes es barreja amb idees que brollen sense filtre, construint un diàleg autèntic entre llac, objecte trobat i subjecte que es dissol en l’ambient.
La nina trobada, batejada com a Laura, encara flota, ara dins l’aigua recollida al llac
Més enllà, emergeix l’escultura Homenatge a la Mediterrània, de Xavier Corberó. Les seves làmines primes de marbre i ònix deixen passar la llum i es reflecteixen en l’aigua. L’obra i l’entorn esdevenen un decorat operístic viu. Penso en el Lohengrin recentment estrenat al Liceu per Katharina Wagner. Hi vaig participar, i durant el preludi feia una becaina a la riba d’un estany fictici on Lohengrin assassinava el germà d’Elsa. Ara, el llac de la plaça es transforma en escenari d’aquest eco wagnerià.
L’Homenatge a la Mediterrània de Corberó dialoga amb la llum, la superfície de l’aigua i el cel des de la protecció dels joncs i una ribeta de còdols.
Deixo de ser observador. Canto, camino, penetro a l’estany. Rescato la Laura. Esvaeixo la distància clàssica entre subjecte i objecte. Ja no és només un parc: és un ambient viu que m’afecta i em transforma. La cartografia no es traça des de fora: es viu des de dins.
Paisatge. Seqüència 3: Plaça de Sóller
Vídeo – 50 min. – Transició vespre-nit + composició sonora
Aquest vídeo és el registre sensible d’un temps compartit amb el llac de la plaça de Sóller, al barri de Porta. La càmera observa, en un pla fix i prolongat, com la llum decau i la temperatura sonora del lloc es transforma. A mesura que el dia s’esvaeix, el crit dels infants, vibrant i humà, deixa pas al cant profund de les granotes. Una polifonia espontània que revela el lloc com a escenari sonor en contínua mutació.
Aquestes veus, enregistrades durant quasi una hora, han estat posteriorment descompostes i reorganitzades en un cànon a sis veus. No es tracta de representar el paisatge tal com és, sinó d’ampliar-ne l’escolta, revelant estructures internes i ritmes ocults. La peça es converteix així en una cartografia auditiva del lloc, no com a objecte extern sinó com a cos viu, en relació.
Interfície d’Ableton Live mostrant el cànon a sis veus de sons del site specific
El llac parla, ressona, em retorna. Més que observar-lo, m’hi deixo afectar. Aquesta pràctica no separa documentació i composició, sinó que les confon: el vídeo és alhora testimoni, invocació i resposta. El so esdevé la matèria primera d’un relat en què natura i cultura no són oposades, sinó imbricades en una mateixa textura acústica.
Fotograma de ‘Seqüència #3: Plaça de Sóller’
“El paisatge sonor és el nostre entorn acústic, la producció constant de sons amb què convivim. Hem d’aprendre a tractar l’entorn com una composició musical i a escoltar-lo com a tal.” — R. Murray Schafer, The Soundscape: Our Sonic Environment and the Tuning of the World. Vermont: Destiny Books, 1994, p. 5.
Al Parc de Sóller, el que em captiva no és tant el que es veu, sinó el que connecta silenciosament. Intueixo una xarxa de vincles invisibles que relliga éssers, moments i espais —com si tot estigués unit per cordills umbilicals metafísics, invisibles però palpables. I aquests túnels, com la canonades de l’estany del parc (4), tenen forma de cercle, de canal vital i etern.
He escollit el cercle com a forma central per expressar aquesta intuïció de connexió entre totes les coses. La superfície de l’aigua, que separa però també reflecteix, és una frontera entre mons —entre el subaquàtic i l’aeri, entre el que respira dins i el que respira fora. Les bombolles i les ones concèntriques (2), els ulls que observen i són observats, la pilota(3) que roda en mans de la nena i el seu pare: tot es mou en cercles, tot evoca aquest continu de relacions que no es veuen però es senten. I això succeeix tant al món visible com a l’invisible, on éssers quasi imperceptibles de formes arrodonides com els tardígrads conviuen amb els més evidents. I, més enllà, en la forma arrodonida de l’esfera terrestre que habitem…
A més, aquesta forma m’ajuda a pensar el temps com un bucle viu: el Toni de les 12:00 dona lloc al de les 12:05, que engendra el de les 12:10, en una successió infinita de naixements i morts. Vivim i morim a cada respiració, a cada instant gràcies a la circulació de l’oxigen per canals somàtics (narius, bronquis, venes) de forma circular. I en aquest envellir constant, tenim oportunitats incessants per decidir exercir la llibertat, per transformar o deixar les coses tal com estan. Com constata Masferrer a Cartografia de la forma, el cercle simbolitza també aquesta possibilitat física de créixer en totes les direccions per igual, en simetries circulars que es repeteixen tant en allò vist a ull nu com en el món mil·limètric i cel·lular (Cartografia de la forma, p. 6).
Aquí m’inspiren enormement els tardígrads (1), petits animals de formes arrodonides que sobreviuen dins l’estany i són coneguts per tenir la capacitat d’adoptar una forma lliminal, entre la vida i la mort, convertint el seu cos en una rodona que torna a viure quan és rehidratada. Aquest fet els possibilita sobreviure en qualsevol situació extrema (volcans en erupció, profunditats oceàniques, gel glaciar, espai exterior…). Per això, el meu projecte proposa dialogar amb ells en un itinerari entre el parc i el cementiri de Sant Andreu, no com a espais oposats, sinó com a extrems d’un continu existencial.
Documento aquesta forma en el context natural del parc (bombolles, canonada, ones, pilota), però també el context antròpic que m’inspira (pictorialisme, instal·lació, cinema), posant en relació tot allò que el cercle conté a l’estany també en relació a l’esfera de què forma part: vida, mort i resurrecció. Perquè el cercle no és tancament, sinó línia infinita: la forma de la interconnexió i fluir cíclic del temps i l’espai.
El pobladors del context antròpic comparteixen una visió profunda del cercle com a espai de pas, de llim o de límit entre realitats. Sintonitzant amb els cercles del parc em venen a la ment obres com Descent into Limbo d’Anish Kapoor(1), que sacralitza el cercle com a forat negre, buit que atrau, t’atrapa i transforma. Dins el forat negre, de cop sento encendre’s l’Infinity Mirror de Yayoi Kusama (2) que vaig tenir la fortuna d’experimentar al The Broad fa just un any: cercles de llum en repetició il·limitada, una forma que no tanca, sinó que s’expandeix tal i com ho fa l’univers i… la vida dins l’estany. Enmig aquesta buidor plena de llum irromp l’esperit, que habita l’espai interdimensional entre vida i mort, entre somni i consciència. A Twin Peaks (1990) David Lynch (3) construeix sòlidament aquest vincle a través del tema de la possessió espiritual, articulant el trànsit entre vida i mort, entre somni i consciència, a partir dels tabús màxims de la societat occidental: incest i fil·licidi… No cal amoinar-se perquè l’esperit assassí lincheà no anirà gaire lluny: a The Rout of the Rebel Angels (1808) William Blake (4) ens mostra com el fill de déu expulsa del paradís a qualsevol àngel caigut del paradís i ho fa des d’un portal del cel, la forma del qual només podia ser circular. Tots ells converteixen el cercle en una metàfora viva del que el meu projecte busca: una línia infinita entre allò visible i allò intuït.
Annex audiovisual
Adjunto dos vídeos de producció pròpia que complementen aquesta cartografia subjectiva:
Vídeo 1 > “Cercles al parc”
Una recopilació visual de formes circulars trobades al llarg del recorregut, tant en contextos naturals (bombolles, reflexos, pupil·les, ones) com antròpics (pilotes, escocells, canonades, senyals). Aquest vídeo busca posar imatge a la presència subtil però persistent del cercle com a forma que relliga l’experiència del lloc, i també fer visible allò que normalment roman com a vibració intuïda.
Vídeo 2 > “Nocturn al parc”
Peça d’assaig visual dividida en quatre trams de cinc minuts simultanis que documenten el procés de desplaçament al Parc de Sóller, l’arribada, l’exploració de l’estany i la trobada inesperada d’un objecte flotant: una nina Airgamboy vermella, suspesa a l’aigua en el precís lloc on m’acostava per omplir una garrafa i endur-me aigua a casa.
L’aparició de la nina em va colpir instantàniament i em va remetre de manera fulgurant a la imatge icònica de Laura Palmer morta, embolcallada en plàstic, flotant a la riba d’un riu a Twin Peaks. Aquella escena fundacional del món de David Lynch —que ha mort recentment— resumeix com pocs la frontera porosa entre vida i mort, somni i realitat. En aquell instant, vaig improvisar un monòleg on dialogava amb la nina com si la rescatés, com si la retornés a la vida. L’objecte es va tornar símbol, presència, mirall.
Aquesta trobada aleatòria però carregada de sentit va esdevenir una acció site-specific espontània, un homenatge involuntari però sincer a Lynch i a la seva capacitat per habitar els intersticis. Tal com fa Twin Peaks, la meva proposta vol reconèixer que res és estable, que cada instant pot contenir la llavor d’un altre món, i que l’aigua, com el cercle, és un portal.
Aquest segon vídeo no il·lustra, sinó que planteja una pregunta, una fisura. És un document poètic i performatiu que acompanya la meva recerca formal i vital: la del cercle com a espai de presència intermitent, de naixement i desaparició, de rescat simbòlic i d’escolta d’allò que no s’anomena però insisteix en fer-se lloc.
Gràcies al càmera, fidel Carlos! Per cert, no vaig agafar fongs… XD
nO wAY bASTARDS
El projecte que he preparat porta per títol nO wAY bASTARDS i encara està en fase de pre-producció. Es tracta d’una combinació de vídeo i performance que serveix de prototip per a un possible futur espectacle d’arts en viu, a l’estil del Music Theater o Escena Performativa.
crisi creativa
Ara mateix estic en crisi, després que fa 10 dies vaig entrar en bloqueig creatiu. El projecte és radicalment íntim, doncs exploro el significat de l’ésser bastard al món a partir de la meva experiència personal com a fill d’una relació il·legítima. Vaig demanar-li a un amic íntim que tinc, professor de Belles Arts a la UB que em fes de mirall del que porto fet i no va ser gaire traçut per triar les paraules en opinar sobre el que estic produint. Per aquest motiu vaig entat en col·lapse creatiu i vaig endarrerit en l’entrega d’aquest Repte 4.1.
És així que vaig endarrerit segons el pla traçat al Repte 3: he caigut del cavall i no he avançat gens durant les darreres dues setmanes. Això em situa en un moment en què estic acabant de compondre la música, d’escriure el guió i el cronograma del vídeo. Amb aquest material, en una segona fase, enregistraré la música i les imatges de vídeo. En la fase final, de post-producció, muntaré el vídeo.
dramatúrgia Estic treballant sobre un document de dramatúrgia on podeu seguir els camí traçat per als continguts de la vídeo-performance:
música: bastarda tortilla Aquí podeu sentir un esboç de la cançó que estic component. Es tracta d’una primera prova harmònica on sentir les quatre veus i proves de veu, música electrònica i forma musical, que en tots els casos són provisionals.
La natura transdisciplinar del projecte El Final del Camino m’obliga a treballar de manera que els seus diversos components i disciplines es sincronitzin fins a obrar la màgia de l’obra final. Cal fer cada cosa al moment que toca: compondre primer la música i les lletres per després dibuixar-les amb imatges i escenes.
En el context d’aquesta assignatura, al lliurament final marcat amb la data límit del 23 de juny de 2024, veurem fet realitat un vídeo, però també podrem assistir a la performance en què compartiré amb amics, col·legues i familiars la feina feta, escoltar la música -i/o creació sonora– a les plataformes d’streaming com Spotify o Sound Cloud o interactuar amb una demostració de l’espai escènicdissenyat de manera tridimensional amb el software de Unity.
Creació musical
Avui, a 14 de maig de 2024, quan escric aquestes ratlles des del Westin Hotel de Los Angeles (dijous i divendres actuo al Walt Disney City Hall), encara no he acabat cap de les tres cançons que projecto haver fet realitat en aquell moment. Adjunto diversos enllaçoson podeu escoltar la música desenvolupada per a dues de les cançons i un vídeo-collage:
1. Viaje Bastardo | Pre-escolta d’unapeça de música electrònica dins de l’òrbita del techno, una fusió de l’estil d’Op:L Bastards i l’Elegia de Dimitri Schostakovich. Encara inacabada, li manquen la lletra i moltes capes sonores…
2. El Final del Camino | Pre-escolta d’unapeça de música electrònica que juga amb l’Elegia de Dimitri Schostakovich. Està previst que serveixi de base musical per a un moment la performance. Inacabada, la forma definitiva encara no està clara.
Vídeo collage
A més, he muntat un vídeo titulat Hay que Tener Huevosa mode de vídeo-collage. Efectuat amb material gràfic captat tant a l’estudi on treballo normalment com a l’espai públic immediat que l’envolta, al barri de Porta de Nou Barris (Barcelona), hi mostro la primera fase creativa del projecte, en què la improvisació governa tant la producció sonora com les imatges.
Vaig enregistrar una primera capa sonora i visual mentre netejava la cuina de l’estudi dins la metodologia de documentar la meva quotidianitat (en acabar, vaig demanar menjar a domicili al meu restaurant japonès de referència). Aquest posar les coses al seu lloc em serveix per expressar el camí creatiu, en què primer els elements compositius estan mancats de coherència per a, de manera paulatina, ser desats a un lloc en què prenen sentit els uns respecte els altres.
Fotograma del material gràfic filmant tot endreçant la cuina de l’estudi. Barcelona, maig de 2024
A la segona capa hi combino una passejada per la plaça de Sóller i voltants efectuada just després d’haver-hi escrit els primers versos de la cançó, que aprofito per recitar i cantussejar per primera vegada.
Imatge de l’estany de la plaça de Sóller. Enregistrament de pantalla i so del mòbil (maig de 2024)
A la tercera, jugo improvisadament amb l’arpa romànica com a instrument de percussió i harmònic i amb la veu i el xiular com a instrument melòdic.
Cantant de manera improvisada. Enregistrament amb mòbil (maig de 2024)
El resultat és un esboç en forma de vídeo que mostra diverses possibilitats creatives i m’inspira a l’hora de construir allò que està encara per fer: Hay que tener huevos, que pot visualitzar-se a YouTube.
Aquí deixo també els versos que, fins ara, he escrit per a aquesta cançó, inspirada en l’estil del sabadellenc Albert Pla:
Exploro els més de vint vídeos que el Grid_Spinoza posa a disposició en línia, amb entrevistes a productors culturals sobre els seus camins creatius. D’entre ells, n’escullo tres que m’interessen especialment en el context de la creació d’El Final del Camino: les corresponents a en Francesc Torres, en Laurent Mignonneau i la Mireia Sallarès.
1. Francesc Torres
Trio per visionar a fons el vídeo dedicat a en Francesc Torres perquè m’atrau el seu comentari sobre aquells que treballen al terreny de la narració, que, diu, tenen la virtut de construir allò que cap altre productor encara no ha fet, a fi de fer visible allò abans mai vist.
Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Francesc Torres (març de 2011)
L’exposició que Torres fa de la seva metodologia m’ha semblat molt intuïtiva, lliure i oberta de ment. Comença establint una separació clara entre ciències exactes i ciències socials i com el coneixement de tall artístic és més propera a les segones, les ciències humanes. Tot seguit argumenta que, malgrat que la seva metodologia personal de treball no és pas la de les ciències socials, s’hi assembla. Allò que fa que difereixi de les ciències socials és en un aspecte essencial: el seu treball neix a partir de la intuïció i no de l’observació de dades objectives relatives a l’ésser humà.
En Francesc Torres, més que investigar sobre un determinat tema, prefereix emprendre el camí de la indagació sobre un determinat tema, desmarcant-se del terreny de la investigació. No obstant aquest fet, defineix aquesta indagació com un procés basat en la lectura inmersiva sobre un tema determinat que moltes vegades deriva en una feina similar a la de l’investigador. Així doncs, podem entendre que el seu camí creatiu és flexible, podent bifurcar-se o canviar el sentit segons la intuïció del productor.
Torres rodejat de la seva instal·lació La Campana Hermètica (Barcelona, 2018)
Remarca la importància d’aquest component irracional com a inspiració que porta vers una determinada revelació creativa, similar al que pot succeir al terreny de les ciències exactes. Cita el cas del Pointcarré, que va arribar a teoritzar de manera científica exacta a partir d’una intuïció sobrevinguda després d’una excursió en què la seva ment va poder-se relaxar d’un problema que, de tant pensar-hi, el tenia ofuscat. Torres parla de l’artista com a constructor / realitzador d’allò que els altres no gosen construir, amb el fi de veure realitzat allò abans mai vist.
2. Laurent Mignonneau
Seguint aquest fil de fer allò que els altres no han fet, les produccions culturals de Laurent Mignonneau comencen amb una idea o desig d’anar més enllà del que s’ha explorat fins al moment present en la solució d’un problema. En aquest punt de partida el més comú és haver de col·laborar amb enginyers informàtics de software i/o hardware. La seva metodologia és, doncs, de caràcter transdisciplinar i passa per integrar coneixements tecnològics amb la creació d’imatges.
Per més que pugui semblar que les obres resultants són meres demostracions d’allò que pot fer-se utilitzant éssers vius per generar imatges amb l’ajut d’un algoritme, l’objectiu principal, segons Mignonneau confessa a l’entrevista recollida al Grid_Spinoza, és el d’expressar idees. El creador francès suscita reflexions d’alt valor en tant que diàleg ja no només entre les intel·ligències d’homes i robots, sinó entre les seves expressions.
Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Laurent Mignonneau (Barcelona, setembre de 2012)
En Laurent Mignonneau defensa que els laboratoris universitaris haurien de servir per, havent après una determinada tecnologia -ja sigui software o hardware-, cercar-hi nous usos i aplicacions de manera creativa.Tot i la natura marcadament tecnològica de la seva feina, afirma pertànyer a una generació de creadors encara no avesats a fer servir internet com a base per a la recerca. A més, remarca que, per a ell, el camí de la creació passa per l’individualisme, perspectiva personal que li permet concentrar-se en la cerca de la pròpia expressió. Això, però, no li priva d’haver creat un potent nexe co-creatiu amb la també productora cultural especialitzada en interactivitat Christa Sommerer.
Instal·lació de Mignonneau & Sommerer «The Artwork as a Living System» a Linz (Àustria, 2022)
En Mignonneau manté una manera de procedir oberta a viaranys i bifurcacions, actitud que es dedueix quan explica com reconverteix les aplicacions tecnològiques que crea en noves obres variant-ne l’algoritme o les interfícies.
3. Mireia Sallarès
Les obres de la Mireia Sallarès poden definir-se com a documentals que narren la realitat amb l’ajut d’equips d’enregistrament molt austers, poc invasius. La seva metodologia de producció cultural es desplega en dues etapes. La primera d’elles és de caràcter poc endreçat, lineal i sense límits, documentant la realitat sense filtres. La segona, en canvi, condicionada pel format tecnològic videogràfic contrasta amb la primera per l’alt grau d’estructuració dels materials recollits a partir d’allò viscut.
Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Mireia Sallarès (Barcelona, 2010)
Sallarès afirma formar part d’una comunitat de creadors que treballa fent servir uns determinats suports tecnològics com a tema comú (cosa que contrasta amb la natura individualista del treball de l’abans vist Laurent Mignonneau). Tot seguit, fa créixer aquesta llavor tecnològica, de marcat caràcter procedimental, sense oblidar la investigació bibliogràfica i webgràfica, deixant fluir la documentació del que succeeix, en les seves paraules, “pels racons”. Els seus llocs d’experimentació habituals transiten en la quotidianitat de les vivències personals, com per exemple en converses de bar.
Cartell promocional de «Las Muertes Chiquitas» (Sallarès, 2013)
La manera de procedir de Sallarès integra positivament l’error, entenent que és necessari i positiu per a l’aprenentatge que hi ha al darrera de tota producció cultural. Reivindica l’element convuls de tota creació contenint bellesa. Possiblement sigui per això que la Mireia defensa l’assumpció de riscos creatius, que sovint la porten a mantenir una tesi inicial de projecte fins al final, per més que en alguns moments aquesta pugui semblar poc adequada o fructífera.
Es declara una apassionada del llenguatge cultural transdisciplinar, que la impulsa a lloar “l’esperit festiu” que hi ha a darrera tota reunió entre diverses aproximacions disciplinars que treballen en pro d’un objectiu expressiu comú. Això sí, no oblida advertir que la intensitat que genera tot allò amb caràcter “trans” pot ocasionar ferits en el seu camí vers la realització.
Els referents bastards que he escollit en aquesta aventura anomenada Projecte I, em porten a representar les meves realitats paral·leles: interior i exterior, espacial i temporal, social i psicològica. La meva llavor escollida no és sinó un tros de paper amb el número de telèfon 900.300.100 para poder tener la tutela de los nietos. Els nietos som la meva germana Raquel i jo, Toni Fajardo, en plens anys vuitanta i la interessada la meva iaia Antonia. Durant dues setmanes he compilat informació sobre referents culturals bastards. I val a dir que he trobat un bon grapat de tresors simbòlics molt inspiradors.
Fotograma del vídeo Inventari Interior, llavor del meu Projecte I, amb el Teléfono de la Infancia
He editat els diagrames, dibuixos i mapes generats en el pas anterior, en què he relacionat els meus 21 referents bastards, al software de disseny tridimensional SketchUp, amb el qual podem fer autèntics viatges interestelars trobant a cada vegada noves interconnexions bastardes.
La vista zenital mostra la constel·lació brillant enmig un univers, contenint astres endreçats segons la distribució al pla de la Terra, amb 13 referents europeus al centre, cinc d’americans a l’esquerra i els tres orientals més els dos australs a la dreta. Tres referents els he duplicat per interconnexions inesperades.
Vista zenital de la constel·lació bastarda a l’SketchUp, sense renderitzar
Al centre, a la regió d’Afar (Etiopia), on va ser trobada Lucy, l’avantpassat més famosa de l’ésser humà, situo una lluna, que domina l’escena mentre dialoga amb la constel·lació bastarda. Simbolitza la mare ancestral i l’he representat en forma oval, amb la imatge de la meva àvia, encenent el ciri de la meva primera comunió, que juntament amb el meu avi van treballar per donar-me una infantesa bastarda feliç.
Vista de l’òval lunar sense renderitzar
Formes geomètriques i colors amb significat
Cadascun dels referents bastards ha estat modelat segons una forma geomètrica tridimensional carregada de significat. Les esferes corresponen a la tradició oral, els triedres a la producció sonora, els pentaedres a la visual. Persones nascudes bastardes desfilen com a cons i els textos teòrics sociològics com a cilindres. D’altra banda, els colors de les figures astrals no són casuals, sinó que creen un arc des de tons càlids com el taronja fins als blaus més freds, passant pels morats per retornar a la calidesa dels tons vermellencs, passant aquest cop pels verds. Si estan més altes en l’espai, són més recents. Com més tocant a terra, més allunyades en el temps.
Detall de la constel·lació europea amb renderització projectant llum
Breu recorregut constel·lat
Com a punt de partida del viatge estelar, ens remuntem a temps medievals, quan nasqué la tradició, encara viva, de cantar, tot segant, un romanç ben picaresc i picant: el de la princesa bastarda i el segador. Tot romanç bastard és pícar per se, en tant que fruit d’una relació centrada en una atracció sexual forta. Com la que va tenir el notari da Vinci quan engendrà el “geni” Leonardo fora del seu matrimoni. Val el mateix per a Hernando Colón, resultat d’una de les aventures passionals de Cristòfor.
L’Home de Vitrubi de Leonardo estampant el seu con de bastard
Connexió interpretativa la del cant bastard, collage contrapuntístic practicat al Vaticà del Renaixement. Al Madrid del segle XVIII, la núvia lasciva de La Filiación dels Caprichos de Francisco de Goya es casa lluïnt una màscara de guineu (zorra) mentre a l’estrella londinenca del costat, The Outcast de Richard Redgrave, la revelació d’una filiació il·legítima es tenyeix de dramatisme.
The Outcast de Richard Redgrave
El segle XX s’obre amb un conflicte on el vincle parentiu agermana bastards i orfes, com el protagonista de Barcellona Ferita Aperta de Mónica Uriel, simbòlica abraçada entre un orfe de la guerra civil i la filla d’un soldat mussolinià.
Vista aèria de Barcelona des del cartell del film d’Uriel
Jiddu Krishnamurti enalteix la creativitat anònima des de la filosofia oral oriental i Arthur Bispo do Rosário produeix cultura contemporània bresilera des de la seva reclusió psiquiàtrica. Amb anades i vingudes de la presó i de les sobredosi d’heroïna, l’actor bastard Jack Charles reivindica la cultura aborígen en el context del neoliberalisme australià.
Bispo do Rosário amb el seu Mantell de la Presentació
Més pragmàtic, en Robert Cenedella confessa la seva bastardia al documental Art Bastard. El seu Pare Noël crucificat és ja el tercer referent iconogràfic de cos humà amb braços en creu, després de Bispo i l’Home de Vitruvi. N’hi haurà més. El bastard paquistanès Racheed Araween es suma al combat contra l’ordre postcolonial. A Moscou, Shostakovich rep la notícia que morirà al cap de poc i, sabent que no podrà concloure la sèrie de vint-i-quatre quartets de corda que està escrivint, un per a cada tonalitat, n’escriu el quinzè sintetitzant-hi la música més essencial. Filiació truncada, els nou quartets restants queden a la deu de la seva creativitat, sense tenir temps de néixer.
Performance d’Araween dins el seu pentaedre
Carlos Leppe es presenta al Museo Nacional de Bellas Artes de Santiago de Xile amb una pissarra penjant del coll amb el missatge «YO SOY MI PADRE», i en un estat físic molt desmillorat, com d’indigent. La cineasta bastarda Naomi Kawase, a cavall entre segles, filma la cerca del propi pare i el part del propi fill.
Fotograma d’Als seus braços, on Kawase exposa la cerca del pare
El tercer mil·leni arriba amb Op:L Bastards i la innovació musical electrònica finesa, que renuncia a la identitat patriarcal. D’altres músics com Eric Whitacre ens narra la bastarda construcció d’un aeroplà a mode d’Ícar modern volant vers l’astre rei.
Triedre de Whitacre observant els referents europeus i orientals des de Nevada (EUA).
L’Amsterdam University Press, es presenta com a editorial molt activa en publicar textos teòrics sobre la bastardia ja sigui per la participació d’usuaris en el desenvolupament de software bastard de videojocs o entorn de la nova performativitat escènica neerlandesa. Connexió directa amb el projecte flamenc Madrigals, de Benjamin Abel Meirhaeghe en què participo com a performer. Els braços en creu dels intèrprets s’entrecreuen mentre dansen entorn del foc… ???? Ignite the spark!
Moment de Madrigals (Amberes, 2022)
Al final del camí referencial, el disc EP Bastard de Julian Jeweil, 2012, recorda la música electrònica techno, del meu darrer projecte com a compositor: Nou Leiermann. D’ell sona la versió instrumental de A un Vagabundo al vídeo de les Constel·lacions Bastardes.
Sessió de música techno de Jeweil dins el seu triedre
Al final d’aquest recorregut còsmic ens apropem a la lluna que presideix la composició des del punt més alt, dedicada a la Iaia. Autoreferencial. Desde la performativitat íntima, amb el projecte que estic engendrant, El Final del Camino, pretenc reflexionar críticament sobre què estic fent com a productor cultural i com la meva filiació bastarda ha afectat i afecta la salut del meu desenvolupament com a persona i professional.
La meva iaia Antonia encenent el ciri del meu bateig com a decoració per a la lluna oval de la constel·lació, amb el nas de Shostakovich vigilant-la…
En el meu fur intern començo a visualitzar imatges escèniques, sentir diàleg i metàfores, escoltar sons i imaginar accions a la peça de creació sonora i performàtica en gestació. Siguin aquests referents la guia per connectar amb l’esperit creatiu bastard universal.
Vídeo Constel·lacions Bastardes
El vídeo de les constel·lacions mostra un recorregut per la constel·lació tridimensional dissenyada amb SketchUp. Hi faig servir la versió instrumental de A un Vagabundo, que vaig estrenar dins el projecte Nou Leiermann (2022).
Els referents col·leccionats durant l’inici del repte 2 m’han portat a crear un arxiu amb dues dotzenes de referents que s’interrelacionen de maneres evidents o no tant, amb connexions inesperades o personals que inspiren enormement en el procés de donar embranzida a la germinació de la llavor, en el meu cas, de la bastardia.
He fet diverses taules de càlcul per tal d’endreçar els referents i les seves interconnexions. He creat dues xarxes: espai i temps, que serveixen per definir la forma de la meva constel·lació bastarda.
Assignació de color segons successió temporal per la producció cultural del referent des de la tradició oral premoderna fins a l’actualitat, amb referents renaixentistes, classicistes, romàntics, vintage i estríctament contemporanis. M’hi he inclòs per tal de situar-me enmig el collage d’estrelles bastardes.
A continuació podeu veure gràficament els mètodes d’ordenació:
1. Color
Llistat dels referents amb color assignat
2. Temps i Connexions
Llistat dels referents endreçats des de l’època medieval fins avui amb diverses categories d’interrelació
3. Diagrama
Referents segons temps
4. Espai
Distribució geogràfica dels referents bastards amb vista MyMaps i Google Earth
5. Dibuix de constel·lacions
Dibuixos amb proves d’associació a partir de la situació al pla de la Terra
5. Relacions creuades
Assignació d’una forma geomètrica a cada referent segons grups com naixement bastard, producció visual, sonora, oral, de performance, text i cine.
Al següent post, seguirà un vídeo amb la constel·lació bastarda resultant, construïda virtualment amb el software de disseny tridimensional. Aquí una previsualització que he muntat a la xarxa social Tumblr:
La primera tasca del segon repte del Projecte I em proposa fer una pluja d’idees sobre tot allò que envolta la llavor del meu projecte, de moment per nom ‘El Final del Camino’. La meva determinació és la de fer una investigació sobre el tema de la filiació il·legítima o bastardia.
He fet una recerca tranquil·la al llarg de més de dues setmanes sobre altres productors culturals ja sigui productors engendrats il·legítimament (bastards) o que han reflexionat amb la seva obra sobre el tema de la filiació il·legítima.
Com notareu, no faig servir les paraules ‘art’ o ‘artista’ en el meu estudi, doncs considero que hi ha massa connotacions subjectives en el fet de fer-ho o deixar-ho de ser. M’alineo amb la catedràtica de la Universitat de Colònia, la Isabell Lorey, en fer servir l’expressió ‘productor cultural’, la qual em sembla molt menys viciada i inclusiva. Per exemple, he inclòs al llistat de referents el fill il·legítim de Cristòfor Colom, en Ferran Colom, destacat home del Renaixement, cosmògraf, bibliògraf, poeta, (humanista, en resum) la principal aportació cultural del qual va ser la creació a Sevilla de la Biblioteca Colombina.
Més enllà dels referents personals ja coneguts que he inclòs a la meva llista d’estrelles bastardes, he fet servir com a mitjans de cerca tant internet com també la Biblioteca digital i els Recursos per a projectes de la UOC i arxius de centres d’art disponibles en línia.
He eixamplat l’àmbit cultural de la selecció, tot incloent-hi al costat de la història, la filosofia, la sociologia i la teoria altres disciplines socials com el Dret, la Comunicació o la Psicologia. El tema és prou controvertit i, ja que els meus referents van des de l’època medieval fins al present, pot observar-se una evolució evident en els usos i preconceptes socials envers el fet bastard.
A continuació, un llistat de referents endreçats de manera geogràfica, agrupant-los en cinc grans famílies, que he convertit en publicacions de tumblr, que em donen un format més còmode a l’hora de compartir enllaços i publicar imatges que l’interfície del Folio:
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.