Categoría: Escultura i pràctiques espacials

Cartografia viva de la plaça de Sóller

Cartografio subjectivament la plaça de Sóller, al barri de Porta de Barcelona, des d’una vivència situada i sensible. M’hi endinso abans de fer cap proposta d’intervenció, deixant que el lloc parli a través dels sentits, de la memòria i de l’afecte, per desentrellar-ne part de la seva complexitat.

La plaça es desplega com un espai viu on l’energia oscil·la hiperbòlicament entorn d’un llac artificial. Aquest actua com a frontera dinàmica entre la zona densa en vegetació i la part cultural, encapçalada per l’Ateneu la Bòbila, gestionat per una assemblea veïnal. El llac equilibra natura i cultura, i esdevé mirall —literal i simbòlic— d’aquesta dualitat. Les bombolles d’aigua del llac, vuit arbres arrelats directament a terra abans del domini del ciment, i una cala de joncs i còdols evoquen un paisatge més proper al cos que al disseny.

L’experiència aquí no és només visual. El so de l’aigua, les pilotes percutives de la quitxalla i els parlars dels ésser humans que l’habiten conformen un paisatge sensorial complet. Quan cau la nit, l’espai vibra amb el cant expressionista de granotes i gripaus, com si el lloc mateix articulés una veu. En paraules d’Allen Carlson, som part de l’escena, afectats i afectant. L’ambient ens envolta, ens penetra, ens parla.

Decideixo fondre’m amb el lloc. En un gest a la manera de Medea de Pasolini, em disposo a comunicar-me amb els éssers que hi habiten. Entre ells, els tardígrads, coneguts per la seva resiliència extrema. Busco rastre d’aquests organismes quasi immortals, recollint aigua del llac amb una garrafa de plàstic de 8 litres. En aquest intent de contacte especulatiu, activo una dimensió ecoestètica que travessa la biologia, la imaginació i la ritualitat. L’aigua esdevé medi, missatge i matèria viva. Això queda documentat al vídeo ‘Nocturn al parc’, que mostra la performance espontània que va esdevenir-se amb un muntatge experimental de quatre línies temporals simulànies.

De sobte, a la riba on m’ajec per recollir l’aigua, veig una figura flotant: una nina Airgamboy vermella, ofegada, amb el cap dins l’aigua. La imatge em sacseja. M’hi remet, instantàniament, l’aparició del cos de Laura Palmer a Twin Peaks. El temps i l’espai es fonen: el cant de les granotes es barreja amb idees que brollen sense filtre, construint un diàleg autèntic entre llac, objecte trobat i subjecte que es dissol en l’ambient.

Més enllà, emergeix l’escultura Homenatge a la Mediterrània, de Xavier Corberó. Les seves làmines primes de marbre i ònix deixen passar la llum i es reflecteixen en l’aigua. L’obra i l’entorn esdevenen un decorat operístic viu. Penso en el Lohengrin recentment estrenat al Liceu per Katharina Wagner. Hi vaig participar, i durant el preludi feia una becaina a la riba d’un estany fictici on Lohengrin assassinava el germà d’Elsa. Ara, el llac de la plaça es transforma en escenari d’aquest eco wagnerià.

Deixo de ser observador. Canto, camino, penetro a l’estany. Rescato la Laura. Esvaeixo la distància clàssica entre subjecte i objecte. Ja no és només un parc: és un ambient viu que m’afecta i em transforma. La cartografia no es traça des de fora: es viu des de dins.

Paisatge. Seqüència 3: Plaça de Sóller

Vídeo – 50 min. – Transició vespre-nit + composició sonora

Aquest vídeo és el registre sensible d’un temps compartit amb el llac de la plaça de Sóller, al barri de Porta. La càmera observa, en un pla fix i prolongat, com la llum decau i la temperatura sonora del lloc es transforma. A mesura que el dia s’esvaeix, el crit dels infants, vibrant i humà, deixa pas al cant profund de les granotes. Una polifonia espontània que revela el lloc com a escenari sonor en contínua mutació.

Aquestes veus, enregistrades durant quasi una hora, han estat posteriorment descompostes i reorganitzades en un cànon a sis veus. No es tracta de representar el paisatge tal com és, sinó d’ampliar-ne l’escolta, revelant estructures internes i ritmes ocults. La peça es converteix així en una cartografia auditiva del lloc, no com a objecte extern sinó com a cos viu, en relació.

El llac parla, ressona, em retorna. Més que observar-lo, m’hi deixo afectar. Aquesta pràctica no separa documentació i composició, sinó que les confon: el vídeo és alhora testimoni, invocació i resposta. El so esdevé la matèria primera d’un relat en què natura i cultura no són oposades, sinó imbricades en una mateixa textura acústica.

“El paisatge sonor és el nostre entorn acústic, la producció constant de sons amb què convivim. Hem d’aprendre a tractar l’entorn com una composició musical i a escoltar-lo com a tal.” — R. Murray Schafer, The Soundscape: Our Sonic Environment and the Tuning of the World. Vermont: Destiny Books, 1994, p. 5.