El meu treball aquesta setmana ha estat el de conceptualitzar i guionitzar una instal·lació efímera que queda configurada a través d’una performance íntima i estulta en set escenes distribuïdes en tres actes / jorns:
1) Temps i Desig — 2) Cos i Arbre — 3) Ofrena d’Amor Lliure.
Es tracta d’un ritual d’amor contemporani consagrat a un arbre: un pebrer rosa bord (schinus molle) del passatge de la ciutat de Mallorca del barri de Porta, a Barcelona. Aquesta acció, tot i el seu format íntim i subtil, s’inscriu dins la tradició simbòlica de l’amor cortès, on el trobador medieval dedicava el seu cant a una figura inabastable. Com a trobador contemporani (canto amb l’arpa diatònica), dedico les meves accions a aquest arbre, que no és ni objecte ni metàfora, sinó subjecte viu i estimat, amb qui cerco una relació profunda, sensual, espiritual i lliure. La Follia governa les meves accions —com a tribut a la Deessa Follia, que sembla inspirar-me— i em situo en l’espai sagrat de la “estultícia amorosa” que convoca i desordena.
Em miraré l’arbre, transitaré l’arbre des de l’amor fitofílic lliure i parlaré amb ell amb el pianissimo del xiuxiueig a cau de tronc…
Aquest arbre representa una síntesi entre dues herències que atresoro: l’amor per la natura cultivat durant els anys en què vaig treballar com a pagès, i l’amor pels arbres que em va transmetre el meu avi, amb qui passejàvem boscatges a Collserola cada diumenge al matí. Ell era poeta, i el seu llegat literari i emocional forma part del ritual. El Schinus molle, arbre sagrat de la cultura andina i font de principis farmacèutics epitel·lants, actuarà aquí com a cicatritzador de les rèmores tensionals de la meva biografia.
Extracte de ‘POEMARIO’ de Rafael Ruiz Fernández-Villalón. reviv edita (Guissona, 2012). Il·lustració de Piotr Perski.
Però també hi ha una altra ferida: el mateix arbre està encerclat, quasi empresonat, per un projecte urbanístic d’estètica franquista, que el separa de l’horitzó que abans compartia amb Can Verdaguer, edifici renaixentista del segle XVI, testimoni del temps en què nasqué també la Deessa Follia. Avui ja no es veuen, però Can Verdaguer connecta simbòlicament dos dels set passatges, i amb ell la memòria del meu avi, que va arribar a Barcelona des de Còrdova l’any 1958, i va viure just al barri del costat: la Guineueta. Amb aquest ritual també li ofereixo la possibilitat de sanar la seva pròpia cicatriu migratòria, com un gest d’agraïment arrelat en la terra que l’acollí.
La construcció es desplega en tres jornades d’apropament progressiu, amb gestos simbòlics (origami, sal, música, paraula), i culmina amb una ofrena de contacte i de veu, on li recito un poema i li presento l’arpa. Però el projecte no s’acaba aquí en el marc del repte: no hi haurà temps per mostrar la performance completa, que només es produirà si els veïns em donen permís i requereix d’una preparació específica. El projecte queda obert a la incògnita de com serà rebuda, per part de la comunitat veïnal, l’aparició d’un estult que confessa el seu amor per l’arbre del passatge.
L’amor cortès tradicional acabava en el dolor de la distància —el famós Ailàs—, no obstant això, des d’una ètica de l’amor lliure i transitable, estic disposat a redireccionar aquest amor fitofílic cap a un altre arbre estimat, si cal: un altre pebrer a la plaça de Sóller, on ja hi ha una instal·lació prèvia meva dins del projecte site-specific del Repte 3 titulat call*llac. Així, la meva construcció no és una peça tancada, sinó una xarxa de vincles efímers carregats de presència, que es pot desplaçar, com l’afecte, i créixer on sigui acollida.
Construir, aquí, és estimar amb ritme, amb matèria i amb música. És donar-se a l’espai sense voler-lo posseir.
Exploro quatre possibles intervencions site-specific al barri de Porta de Barcelona. La recerca ha estat intensament documentada amb fotografies, vídeos i enregistraments sonors de cada espai. He realitzat muntatges de paisatge sonor que barrejarien la realitat actual i la memòria latent dels llocs. Un accident digital ha fet que perdés bona part del material recollit, però, idealment, he pogut recuperar un track de Can Verdaguer, mesclant sons reals de la masia a les 12 de la nit i a les 18 h, alterats i warpejats en patrons regulars amb una base de percussió obstinada. Aquest element connecta el projecte tant amb la cultura ancestral de l’espai premodern com amb els rituals contemporanis de l’escena techno.
1. Pebrer rosa
El pebrer rosa del passatge de la Ciutat de Mallorca es convertiria en l’epicentre d’una intervenció cromàtica i participativa, des de la plaça semi-privada on arrela, orgullosa escorça texturada durant dècades sinó més d’un segle. Cartrons cilíndrics de rotllos de paper de vàter, de colors saturats, penjarien dels seus braços, creant un cercle festiu i precari al voltant del tronc. Si algú s’hi apropés, podria descobrir que entre ells s’hi amagarien missatges, pensaments i confessions recollides de veïns i visitants anònims. El vianant seria convidat a llegir, escriure, penjar o endur-se un fragment, fent que l’obra creixés i es modifiqués constantment. L’acció resignificaria l’arbre, convertint-lo en lloc de trobada, memòria i expressió comunitària. El procés podria ser documentat fotogràficament i en vídeo, capturant la transformació de l’espai i les respostes dels qui hi participessin. Aquesta quotidianitat transformada obriria preguntes sobre la relació entre l’art, la memòria i la intervenció col·lectiva.
2. Plaça de Sóller
Vista del llac de la plaça de Sóller des de la zona d’arbres que en flanqueja els joncs.
Els set arbres que flanquegen el llac del Parc de Sóller esdevindrien nodes d’una instal·lació sonora i digital. A cada arbre hi hauria un petit altaveu sonant i un codi QR: escanejant-lo, el visitant podria accedir a àudios diversos —històries locals, sons naturals, fragments d’entrevistes, veus de nens jugant, petites instruccions o suggeriments per participar. Cada tres minuts, els paisatges sonors alternarien uns segons amb el so de la meva veu, que faria de guia, en clau de paròdia meditativa, convidant a gravar sons, fer fotos o escriure pensaments i enviar-los al projecte a través d’una bústia digital. El procés es podria documentar de manera multimèdia, generant-se periòdicament actualitzacions del paisatge sonor, completades gràcies als enviaments dels visitants. L’experiència immersiva creixeria amb cada nou participant, i l’arxiu visual i sonor reflectiria la riquesa del parc. L’obra esdevindria una recerca col·lectiva sobre la memòria i la creació, materialitzada també en el registre de la participació espontània.
3. Can Verdaguer
La masia de Can Verdaguer era el centre entorn del qual s’estructurava el territori que ocupa l’actual barri de Porta
La masia de Can Verdaguer (d’empeus des del s. XVI i activa com a tal fins a l’última dècada del segle XX) podria recobrar el seu caràcter central a través d’una instal·lació simbòlica i participativa. La proposta, pensada per ser desenvolupada —hipotèticament— amb la complicitat del Centre Cívic que avui hi habita, consistiria a situar quatre menhirs —un a cada punt cardinal del que fou el perímetre de la finca històrica— amb portes o marcs transitables. La masia comprenia terres des de l’actual Avinguda Meridiana fins al carrer per dalt del Cementiri, de l’Escultor Ordóñez. Al centre, es podrien recollir i projectar audiovisuals de testimonis i mapes reconstruïts. S’intentaria desmitificar el món rural alhora que se n’enaltirien els aspectes de vida connectada a la natura i la comunitat.
En aquest punt del seu estudi, he documentat l’indret enregistrant-hi sons tant nocturns com diürns, fotos i vídeos, dels quals, tot i haver perdut part del material en un accident digital, hauria pogut recuperar-ne un track sonor, esbós on es fusionarien sons de la masia a mitjanit i al vespre, warpejats i estructurats segons patrons repetitius amb una base de percussió obstinada. Aquest so connectaria amb una dimensió ritual, lligant l’espai tant amb la cultura ancestral txamànica com amb els rituals contemporanis del techno i l’art participatiu.
4. Cementiri de Sant Andreu
El cementiri de Sant Andreu i els seus voltants esdevindrien escenari d’una intervenció poètica i participativa centrada en la memòria sonora. Diversos codis QR instal·lats entre les làpides i murs podrien activar pistes d’àudio on una “ànima errant” —veu entre irònica i solemne— guiaria el visitant entre fragments d’històries, sons d’arxiu, cançons, murmuris i silencis. La proposta convidaria a enregistrar sons, lectures, cants o reflexions personals i enviar-los a una bústia digital. L’espai i la participació podrien ser documentats amb fotos, vídeos i enregistraments. Els muntatges de paisatge sonor buscarien donar veu al silenci i a la memòria col·lectiva, transformant l’espai funerari en territori d’escolta, creació i participació. L’arxiu que es generés creixeria amb cada nou enregistrament, obrint el cementiri a una vida nova i inesperada.
Interrogants a partir de Groys i Echevarría
El procés de construcció i conceptualització de la proposta per a la pràctica del taller em portaria a obrir interrogants per tal de mirar d’eixamplar els meus horitzons creatius. Com podria una intervenció site-specific realment emergir del lloc i activar-ne la memòria i no quedar-se en un mer gest superficial? La participació es convertiria en transformació real o quedaria com a simple decorat interactiu? Quina seria la frontera entre nostàlgia i veritable resignificació, entre experiència estètica subjectiva i ritual col·lectiu? La tecnologia (codis QR, àudios digitals, muntatges sonors) sumaria experiència o correria el risc d’allunyar-la? Com podria l’artista diluir la seva autoria i donar autonomia al lloc i als participants, com proposa Groys? Podríem activar espais d’escolta i pensament crític més enllà de la simple contemplació?
La meva intenció seria activar l’espai a través de la meva pròpia presència al lloc, agendar sessions creatives íntimes de meditació, lectura, dibuix, etc. i establir conversa amb els subjectes que l’habitarien material i immaterialment. D’aquesta manera, desitjaria intervenir des de la fusió amb el lloc, des de l’escolta i la sensibilitat crítica.
Tot el procés m’hauria fet veure la potència del pimenter com a nucli d’intervenció orgànica, però també la força del “carro tardigràdic”, ja esbossat al Repte 3, com a vehicle de memòria, acció i transformació. Aquesta síntesi entre natura, mobilitat i so podria esdevenir la clau per a futures exploracions, i encara mantindria oberta la possibilitat que fos a través d’ell que articulés la matèria i la possibilitat d’una poètica de l’espai i temps presents a través d’accions vives i mutants.
Esboç en carbonet del carro tardigràdic, amb tot d’eines per activar els espais que travessa…
Referents bibliogràfics
Groys, B. (2008). The Topology of Contemporary Art. A: Smith, T.; Enwezor, O.; Condee, N. (eds.). Antinomies of Art and Culture: Modernity, Postmodernity, Contemporaneity. Duke University Press, pp. 71–80.
Chavarría, Javier (2016).Instal·lacions artístiques. L’espai significat. Barcelona: UOC.
Cartografio subjectivament la plaça de Sóller, al barri de Porta de Barcelona, des d’una vivència situada i sensible. M’hi endinso abans de fer cap proposta d’intervenció, deixant que el lloc parli a través dels sentits, de la memòria i de l’afecte, per desentrellar-ne part de la seva complexitat.
La plaça es desplega com un espai viuon l’energia oscil·la hiperbòlicament entorn d’un llac artificial. Aquest actua com a frontera dinàmica entre la zona densa en vegetació i la part cultural, encapçalada per l’Ateneu la Bòbila, gestionat per una assemblea veïnal. El llac equilibra natura i cultura, i esdevé mirall —literal i simbòlic— d’aquesta dualitat. Les bombolles d’aigua del llac, vuit arbres arrelats directament a terra abans del domini del ciment, i una cala de joncs i còdols evoquen un paisatge més proper al cos que al disseny.
L’experiència aquí no és només visual. El so de l’aigua, les pilotes percutives de la quitxalla i els parlars dels ésser humans que l’habiten conformen un paisatge sensorial complet. Quan cau la nit, l’espai vibra amb el cant expressionista de granotes i gripaus, com si el lloc mateix articulés una veu. En paraules d’Allen Carlson, som part de l’escena, afectats i afectant. L’ambient ens envolta, ens penetra, ens parla.
La plaça de Sóller amb la llum de l’albada, amb l’Ateneu la Bòbila al fons, darrera el llac flanquejat pels joncs i verbenes.
Decideixo fondre’m amb el lloc. En un gest a la manera de Medea de Pasolini, em disposo a comunicar-me amb els éssers que hi habiten. Entre ells, els tardígrads, coneguts per la seva resiliència extrema. Busco rastre d’aquests organismes quasi immortals, recollint aigua del llac amb una garrafa de plàstic de 8 litres. En aquest intent de contacte especulatiu, activo una dimensió ecoestètica que travessa la biologia, la imaginació i la ritualitat. L’aigua esdevé medi, missatge i matèria viva. Això queda documentat al vídeo ‘Nocturn al parc’, que mostra la performance espontània que va esdevenir-se amb un muntatge experimental de quatre línies temporals simulànies.
De sobte, a la riba on m’ajec per recollir l’aigua, veig una figura flotant: una nina Airgamboy vermella, ofegada, amb el cap dins l’aigua. La imatge em sacseja. M’hi remet, instantàniament, l’aparició del cos de Laura Palmer a Twin Peaks. El temps i l’espai es fonen: el cant de les granotes es barreja amb idees que brollen sense filtre, construint un diàleg autèntic entre llac, objecte trobat i subjecte que es dissol en l’ambient.
La nina trobada, batejada com a Laura, encara flota, ara dins l’aigua recollida al llac
Més enllà, emergeix l’escultura Homenatge a la Mediterrània, de Xavier Corberó. Les seves làmines primes de marbre i ònix deixen passar la llum i es reflecteixen en l’aigua. L’obra i l’entorn esdevenen un decorat operístic viu. Penso en el Lohengrin recentment estrenat al Liceu per Katharina Wagner. Hi vaig participar, i durant el preludi feia una becaina a la riba d’un estany fictici on Lohengrin assassinava el germà d’Elsa. Ara, el llac de la plaça es transforma en escenari d’aquest eco wagnerià.
L’Homenatge a la Mediterrània de Corberó dialoga amb la llum, la superfície de l’aigua i el cel des de la protecció dels joncs i una ribeta de còdols.
Deixo de ser observador. Canto, camino, penetro a l’estany. Rescato la Laura. Esvaeixo la distància clàssica entre subjecte i objecte. Ja no és només un parc: és un ambient viu que m’afecta i em transforma. La cartografia no es traça des de fora: es viu des de dins.
Paisatge. Seqüència 3: Plaça de Sóller
Vídeo – 50 min. – Transició vespre-nit + composició sonora
Aquest vídeo és el registre sensible d’un temps compartit amb el llac de la plaça de Sóller, al barri de Porta. La càmera observa, en un pla fix i prolongat, com la llum decau i la temperatura sonora del lloc es transforma. A mesura que el dia s’esvaeix, el crit dels infants, vibrant i humà, deixa pas al cant profund de les granotes. Una polifonia espontània que revela el lloc com a escenari sonor en contínua mutació.
Aquestes veus, enregistrades durant quasi una hora, han estat posteriorment descompostes i reorganitzades en un cànon a sis veus. No es tracta de representar el paisatge tal com és, sinó d’ampliar-ne l’escolta, revelant estructures internes i ritmes ocults. La peça es converteix així en una cartografia auditiva del lloc, no com a objecte extern sinó com a cos viu, en relació.
Interfície d’Ableton Live mostrant el cànon a sis veus de sons del site specific
El llac parla, ressona, em retorna. Més que observar-lo, m’hi deixo afectar. Aquesta pràctica no separa documentació i composició, sinó que les confon: el vídeo és alhora testimoni, invocació i resposta. El so esdevé la matèria primera d’un relat en què natura i cultura no són oposades, sinó imbricades en una mateixa textura acústica.
Fotograma de ‘Seqüència #3: Plaça de Sóller’
“El paisatge sonor és el nostre entorn acústic, la producció constant de sons amb què convivim. Hem d’aprendre a tractar l’entorn com una composició musical i a escoltar-lo com a tal.” — R. Murray Schafer, The Soundscape: Our Sonic Environment and the Tuning of the World. Vermont: Destiny Books, 1994, p. 5.
Aquest violí aspira a ser escultura. L’instrument, de mida 1/2, és una versió reduïda d’un violí complet, dissenyat per a nens de 7-8 anys, amb una longitud total de 52 cm i 31 cm de cos. El disseny proporcional assegura una caixa de ressonància perfecta, amb una part superior de 14 cm, inferior de 18 cm i una alçada de 4 cm. Tallat en fusta d’avet, amb tons càlids vermellencs i envernissat, té orificis en forma d’efes de 6,4 cm per a la sortida del so. Inclou un claviller decorat amb una voluta en espiral, quatre clavilles i un pont que eleva les cordes de nylon (Sol, Re, La, Mi).
Lleuger i fràgil, el violí transmet tensió amb les seves cordes estirades, simbolitzant l’esforç humà. Incorpora com a significat la possibilitat d’harmonia universal, quasi màgica, a través de combinacions de sons melòdics i rítmics seguint una tradició que s’identifica amb la sofisticació, el refinament i la història de la música. Alhora se’l considera transmissor d’emocions úniques, molt properes a les provocades per la veu humana gràcies a la seva potencial subtilesa expressiva: malenconia, alegria, passió i excitació.
Del violí m’interessa la dualitat entre absència i presència sonora: el silenci que conté quan no es fa vibrar i allò que ofereix com a instrument per a algú com jo que no sap res de la tècnica violinística. Vull trencar-ne els usos originals i el disseny barroc modern mitjançant la seva deconstrucció física per tal de crear-ne un nou ordre simbòlic propi del nostre temps.
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.