Pública
Categorías
El Guernica com a procés social
Pública Autor: Antonio Fajardo Ruiz
Pública
Categorías
Diagrama ‘Els mons de l’art’
Aquest post inclou en primer lloc la imatge del diagrama ‘Els móns de l’art’, inspirada en la ordenació que en fa en Howard S. Becker a la seva influent obra Art Worlds, publicada per la Universitat de Califòrnia el 1982. Després trobareu un text justificatiu i reflexiu sobre aquest clàssic de la sociologia cultural.
Categorías
Pràctica Final
Pública nO wAY bASTARDS
El projecte que he preparat porta per títol nO wAY bASTARDS i encara està en fase de pre-producció. Es tracta d’una combinació de vídeo i performance que serveix de prototip per a un possible futur espectacle d’arts en viu, a l’estil del Music Theater o Escena Performativa.
crisi creativa
Ara mateix estic en crisi, després que fa 10 dies vaig entrar en bloqueig creatiu. El projecte és radicalment íntim, doncs exploro el significat de l’ésser bastard al món a partir de la meva experiència personal com a fill d’una relació il·legítima. Vaig demanar-li a un amic íntim que tinc, professor de Belles Arts a la UB que em fes de mirall del que porto fet i no va ser gaire traçut per triar les paraules en opinar sobre el que estic produint. Per aquest motiu vaig entat en col·lapse creatiu i vaig endarrerit en l’entrega d’aquest Repte 4.1.
És així que vaig endarrerit segons el pla traçat al Repte 3: he caigut del cavall i no he avançat gens durant les darreres dues setmanes. Això em situa en un moment en què estic acabant de compondre la música, d’escriure el guió i el cronograma del vídeo. Amb aquest material, en una segona fase, enregistraré la música i les imatges de vídeo. En la fase final, de post-producció, muntaré el vídeo.
dramatúrgia
Estic treballant sobre un document de dramatúrgia on podeu seguir els camí traçat per als continguts de la vídeo-performance:
música: bastarda tortilla
Aquí podeu sentir un esboç de la cançó que estic component. Es tracta d’una primera prova harmònica on sentir les quatre veus i proves de veu, música electrònica i forma musical, que en tots els casos són provisionals.
Categorías
Preentrega PAC 4
A. Estudi dels recursos d’aprenentatge
En primer lloc, estudio els continguts dels recursos d’aprenentatge facilitats a l’aula:
Taller de forma i composició
Amb Taller de forma i composició: marc conceptual i catàleg d’exemples, de Gemma San Cornelio (textos UOC), aprenc exploro les teories pictòriques des de l’art històric fins al contemporani, amb èmfasi en la Bauhaus i la Gestalt, aprenent sobre alfabetització visual i la interrelació entre cultura, imatge i significat. Abordo la reducció de formes a elements geomètrics, les lleis matemàtiques, la paradoxa de la Gestalt entre formes simples i complexes, a més de la morfologia com alternativa a la geometria tradicional.
A destacar la flexibilitat de la composició pictòrica, les decisions compositives, i les dinàmiques d’equilibri i tensió amb simetria, asimetria, pes visual i principis de balança. També hi he explorat la presència del moviment, tant en imatges estàtiques com en àmbits audiovisuals, amb ènfasi en pinzellades, direccions visuals i repetició d’elements per crear dinamisme i ritme.
Vídeo: Acrílic: Tintes planes
Amb el vídeo Acrílico: Tintas planas, un tutorial audiovisual d’acrílic, m’apropo a l’ús de tintes planes per crear un retrat amb jerarquia de valors. Començant amb una paleta limitada de colors, l’ús d’acrílics primaris i substituint el negre per terra ombra natural. L’objectiu és sintetitzar el color de la imatge de referència en vuit tintes planes sobre un bastidor emprimat.
S’hi segueixen diverses fases: pintar el fons, marcar les llums i ombres del rostre, i aprofundir gradualment en detalls com els ulls, els llavis i el cabell. L’enfocament destaca la construcció geomètrica, l’ús de tons i la síntesi cromàtica per crear una composició visualment impactant.
B. Estudis i referents base
Tinc per costum començar els processos creatius des de la irracionalitat. És per això que, com a preludi de la recerca de referents que se’ns demana a l’enunciat de la proba, faig una sèrie d’estudis de forma en forma de dibuixos esboçats més o menys improvisadament.
1. Improvisació
Tinc per costum començar els processos creatius des de la irracionalitat. És per això que, com a preludi de la recerca de referents que se’ns demana a l’enunciat de la proba, faig una sèrie d’estudis de forma en forma de dibuixos esboçats més o menys improvisadament.
2. Referent poètic: Der Leiermann
El tema de partida escollit és el de l’arquetip alemany del Leiermann. La inspiració per a la pintura em ve de la mà de la poesia escrita per Wilhelm Müller (1794-1827) Der Leiermann com a cloenda del seu cicle de poemes Die Winterreise (1824). Miraré de compondre una pintura a partir del dibuix dels elements descrits per Müller i la meva interpretació personal de la seva significació metafísica.
3. Composició improvisada
Aquest primer esboç em serveix per detectar les figures, colors i moviments pictòrics que m’inspira Der Leiermann. El músic errant, el poble, la neu, el sonar incansable de la seva lira i els gossos em semblen imprescindibles d’entrada. No m’oblido del caminant, ja que veiem l’escena en primer pla a través dels seus ulls i un potent raig amb forma de pentagrama el conecta amb la inspiració de les muses. El poema -i tot el cicle Die Winterreise, que en conté 24- conclou amb la epifania que experimenta, la qual li empeny a demanar-li al músic que acompanyi els seus versos amb la lira: Willst zu meinen Liedern / Deine Leier dreh’n?
4. Pintura: Referent No. 0: Sengai Gibon
Sento que allò que fa el poeta-caminant a Der Leiermann no és sinó il·luminar-se, en un sentit romàntic i prefigurant les teories nietzschianes del superhome. Per aquest motiu se m’acut afegir a la composició aquest caminant al final del seu camí, al moment en què sent el cor carregat de valor, sense vergonya per expressar, igual que el Leiermann, allò que pensa i sent.
La pintura titulada ○△□ de Sengai Gibon (1750-1837) resumeix l’espai visible al cosmos amb una combinació de les tres formes geomètriques bàsiques: quadrat, triangle i cercle. Em serveixo de la seva inspiració per imaginar una forma per a l’ànima humana. L’objectiu és identificar la figura del caminant al moment en què allibera el contacte amb la seva essència més holística.
5. Estudis d’Ànima Humana 1 a 4
6. Esbossos per a Ànima Humana 2A a 2W
7. Ànima Humana per a El Final del Camino
8. Estudis de gossos per a El Final del Camino
9. Estudi d’Ànima Humana amb Poble Dins
C. Referents pictòrics
1. Collage de referents pictòrics
2. L’adoració dels pastors de Peter Paul Rubens (1608)
3. Sense Títol de Vassili Kandinski (1921)
4. Tors Femení de Kazimir Malèvitx (1933)
D. Esbossos finals
1. Estudi d’El Final del Camino No. 1
2. Estudi d’El Final del Camino No. 2
Webgrafia
https://idemitsu-museum.or.jp/collection/sengai/sengai/03.php
Categorías
Documentació del procés
Pública La natura transdisciplinar del projecte El Final del Camino m’obliga a treballar de manera que els seus diversos components i disciplines es sincronitzin fins a obrar la màgia de l’obra final. Cal fer cada cosa al moment que toca: compondre primer la música i les lletres per després dibuixar-les amb imatges i escenes.
En el context d’aquesta assignatura, al lliurament final marcat amb la data límit del 23 de juny de 2024, veurem fet realitat un vídeo, però també podrem assistir a la performance en què compartiré amb amics, col·legues i familiars la feina feta, escoltar la música -i/o creació sonora– a les plataformes d’streaming com Spotify o Sound Cloud o interactuar amb una demostració de l’espai escènic dissenyat de manera tridimensional amb el software de Unity.
Creació musical
Avui, a 14 de maig de 2024, quan escric aquestes ratlles des del Westin Hotel de Los Angeles (dijous i divendres actuo al Walt Disney City Hall), encara no he acabat cap de les tres cançons que projecto haver fet realitat en aquell moment. Adjunto diversos enllaços on podeu escoltar la música desenvolupada per a dues de les cançons i un vídeo-collage:
1. Viaje Bastardo | Pre-escolta d’una peça de música electrònica dins de l’òrbita del techno, una fusió de l’estil d’Op:L Bastards i l’Elegia de Dimitri Schostakovich. Encara inacabada, li manquen la lletra i moltes capes sonores…
2. El Final del Camino | Pre-escolta d’una peça de música electrònica que juga amb l’Elegia de Dimitri Schostakovich. Està previst que serveixi de base musical per a un moment la performance. Inacabada, la forma definitiva encara no està clara.
Vídeo collage
A més, he muntat un vídeo titulat Hay que Tener Huevos a mode de vídeo-collage. Efectuat amb material gràfic captat tant a l’estudi on treballo normalment com a l’espai públic immediat que l’envolta, al barri de Porta de Nou Barris (Barcelona), hi mostro la primera fase creativa del projecte, en què la improvisació governa tant la producció sonora com les imatges.
Vaig enregistrar una primera capa sonora i visual mentre netejava la cuina de l’estudi dins la metodologia de documentar la meva quotidianitat (en acabar, vaig demanar menjar a domicili al meu restaurant japonès de referència). Aquest posar les coses al seu lloc em serveix per expressar el camí creatiu, en què primer els elements compositius estan mancats de coherència per a, de manera paulatina, ser desats a un lloc en què prenen sentit els uns respecte els altres.
A la segona capa hi combino una passejada per la plaça de Sóller i voltants efectuada just després d’haver-hi escrit els primers versos de la cançó, que aprofito per recitar i cantussejar per primera vegada.
A la tercera, jugo improvisadament amb l’arpa romànica com a instrument de percussió i harmònic i amb la veu i el xiular com a instrument melòdic.
El resultat és un esboç en forma de vídeo que mostra diverses possibilitats creatives i m’inspira a l’hora de construir allò que està encara per fer: Hay que tener huevos, que pot visualitzar-se a YouTube.
Aquí deixo també els versos que, fins ara, he escrit per a aquesta cançó, inspirada en l’estil del sabadellenc Albert Pla:
Categorías
Memòria: Pla de Camí
Pública A continuació la projecció del camí envers El Final del Camino en forma de memòria reflexiva:
Categorías
Entrevistes al Grid_Spinoza
Pública Exploro els més de vint vídeos que el Grid_Spinoza posa a disposició en línia, amb entrevistes a productors culturals sobre els seus camins creatius. D’entre ells, n’escullo tres que m’interessen especialment en el context de la creació d’El Final del Camino: les corresponents a en Francesc Torres, en Laurent Mignonneau i la Mireia Sallarès.
1. Francesc Torres
Trio per visionar a fons el vídeo dedicat a en Francesc Torres perquè m’atrau el seu comentari sobre aquells que treballen al terreny de la narració, que, diu, tenen la virtut de construir allò que cap altre productor encara no ha fet, a fi de fer visible allò abans mai vist.
L’exposició que Torres fa de la seva metodologia m’ha semblat molt intuïtiva, lliure i oberta de ment. Comença establint una separació clara entre ciències exactes i ciències socials i com el coneixement de tall artístic és més propera a les segones, les ciències humanes. Tot seguit argumenta que, malgrat que la seva metodologia personal de treball no és pas la de les ciències socials, s’hi assembla. Allò que fa que difereixi de les ciències socials és en un aspecte essencial: el seu treball neix a partir de la intuïció i no de l’observació de dades objectives relatives a l’ésser humà.
En Francesc Torres, més que investigar sobre un determinat tema, prefereix emprendre el camí de la indagació sobre un determinat tema, desmarcant-se del terreny de la investigació. No obstant aquest fet, defineix aquesta indagació com un procés basat en la lectura inmersiva sobre un tema determinat que moltes vegades deriva en una feina similar a la de l’investigador. Així doncs, podem entendre que el seu camí creatiu és flexible, podent bifurcar-se o canviar el sentit segons la intuïció del productor.
Remarca la importància d’aquest component irracional com a inspiració que porta vers una determinada revelació creativa, similar al que pot succeir al terreny de les ciències exactes. Cita el cas del Pointcarré, que va arribar a teoritzar de manera científica exacta a partir d’una intuïció sobrevinguda després d’una excursió en què la seva ment va poder-se relaxar d’un problema que, de tant pensar-hi, el tenia ofuscat. Torres parla de l’artista com a constructor / realitzador d’allò que els altres no gosen construir, amb el fi de veure realitzat allò abans mai vist.
2. Laurent Mignonneau
Seguint aquest fil de fer allò que els altres no han fet, les produccions culturals de Laurent Mignonneau comencen amb una idea o desig d’anar més enllà del que s’ha explorat fins al moment present en la solució d’un problema. En aquest punt de partida el més comú és haver de col·laborar amb enginyers informàtics de software i/o hardware. La seva metodologia és, doncs, de caràcter transdisciplinar i passa per integrar coneixements tecnològics amb la creació d’imatges.
Per més que pugui semblar que les obres resultants són meres demostracions d’allò que pot fer-se utilitzant éssers vius per generar imatges amb l’ajut d’un algoritme, l’objectiu principal, segons Mignonneau confessa a l’entrevista recollida al Grid_Spinoza, és el d’expressar idees. El creador francès suscita reflexions d’alt valor en tant que diàleg ja no només entre les intel·ligències d’homes i robots, sinó entre les seves expressions.
En Laurent Mignonneau defensa que els laboratoris universitaris haurien de servir per, havent après una determinada tecnologia -ja sigui software o hardware-, cercar-hi nous usos i aplicacions de manera creativa. Tot i la natura marcadament tecnològica de la seva feina, afirma pertànyer a una generació de creadors encara no avesats a fer servir internet com a base per a la recerca. A més, remarca que, per a ell, el camí de la creació passa per l’individualisme, perspectiva personal que li permet concentrar-se en la cerca de la pròpia expressió. Això, però, no li priva d’haver creat un potent nexe co-creatiu amb la també productora cultural especialitzada en interactivitat Christa Sommerer.
En Mignonneau manté una manera de procedir oberta a viaranys i bifurcacions, actitud que es dedueix quan explica com reconverteix les aplicacions tecnològiques que crea en noves obres variant-ne l’algoritme o les interfícies.
3. Mireia Sallarès
Les obres de la Mireia Sallarès poden definir-se com a documentals que narren la realitat amb l’ajut d’equips d’enregistrament molt austers, poc invasius. La seva metodologia de producció cultural es desplega en dues etapes. La primera d’elles és de caràcter poc endreçat, lineal i sense límits, documentant la realitat sense filtres. La segona, en canvi, condicionada pel format tecnològic videogràfic contrasta amb la primera per l’alt grau d’estructuració dels materials recollits a partir d’allò viscut.
Sallarès afirma formar part d’una comunitat de creadors que treballa fent servir uns determinats suports tecnològics com a tema comú (cosa que contrasta amb la natura individualista del treball de l’abans vist Laurent Mignonneau). Tot seguit, fa créixer aquesta llavor tecnològica, de marcat caràcter procedimental, sense oblidar la investigació bibliogràfica i webgràfica, deixant fluir la documentació del que succeeix, en les seves paraules, “pels racons”. Els seus llocs d’experimentació habituals transiten en la quotidianitat de les vivències personals, com per exemple en converses de bar.
La manera de procedir de Sallarès integra positivament l’error, entenent que és necessari i positiu per a l’aprenentatge que hi ha al darrera de tota producció cultural. Reivindica l’element convuls de tota creació contenint bellesa. Possiblement sigui per això que la Mireia defensa l’assumpció de riscos creatius, que sovint la porten a mantenir una tesi inicial de projecte fins al final, per més que en alguns moments aquesta pugui semblar poc adequada o fructífera.
Es declara una apassionada del llenguatge cultural transdisciplinar, que la impulsa a lloar “l’esperit festiu” que hi ha a darrera tota reunió entre diverses aproximacions disciplinars que treballen en pro d’un objectiu expressiu comú. Això sí, no oblida advertir que la intensitat que genera tot allò amb caràcter “trans” pot ocasionar ferits en el seu camí vers la realització.
Categorías
Constel·lacions Bastardes
Pública 
Els referents bastards que he escollit en aquesta aventura anomenada Projecte I, em porten a representar les meves realitats paral·leles: interior i exterior, espacial i temporal, social i psicològica. La meva llavor escollida no és sinó un tros de paper amb el número de telèfon 900.300.100 para poder tener la tutela de los nietos. Els nietos som la meva germana Raquel i jo, Toni Fajardo, en plens anys vuitanta i la interessada la meva iaia Antonia. Durant dues setmanes he compilat informació sobre referents culturals bastards. I val a dir que he trobat un bon grapat de tresors simbòlics molt inspiradors.
Fotograma del vídeo Inventari Interior, llavor del meu Projecte I, amb el Teléfono de la Infancia
He editat els diagrames, dibuixos i mapes generats en el pas anterior, en què he relacionat els meus 21 referents bastards, al software de disseny tridimensional SketchUp, amb el qual podem fer autèntics viatges interestelars trobant a cada vegada noves interconnexions bastardes.
La vista zenital mostra la constel·lació brillant enmig un univers, contenint astres endreçats segons la distribució al pla de la Terra, amb 13 referents europeus al centre, cinc d’americans a l’esquerra i els tres orientals més els dos australs a la dreta. Tres referents els he duplicat per interconnexions inesperades.
Vista zenital de la constel·lació bastarda a l’SketchUp, sense renderitzar
Al centre, a la regió d’Afar (Etiopia), on va ser trobada Lucy, l’avantpassat més famosa de l’ésser humà, situo una lluna, que domina l’escena mentre dialoga amb la constel·lació bastarda. Simbolitza la mare ancestral i l’he representat en forma oval, amb la imatge de la meva àvia, encenent el ciri de la meva primera comunió, que juntament amb el meu avi van treballar per donar-me una infantesa bastarda feliç.
Vista de l’òval lunar sense renderitzar
Formes geomètriques i colors amb significat
Cadascun dels referents bastards ha estat modelat segons una forma geomètrica tridimensional carregada de significat. Les esferes corresponen a la tradició oral, els triedres a la producció sonora, els pentaedres a la visual. Persones nascudes bastardes desfilen com a cons i els textos teòrics sociològics com a cilindres. D’altra banda, els colors de les figures astrals no són casuals, sinó que creen un arc des de tons càlids com el taronja fins als blaus més freds, passant pels morats per retornar a la calidesa dels tons vermellencs, passant aquest cop pels verds. Si estan més altes en l’espai, són més recents. Com més tocant a terra, més allunyades en el temps.
Detall de la constel·lació europea amb renderització projectant llum
Breu recorregut constel·lat
Com a punt de partida del viatge estelar, ens remuntem a temps medievals, quan nasqué la tradició, encara viva, de cantar, tot segant, un romanç ben picaresc i picant: el de la princesa bastarda i el segador. Tot romanç bastard és pícar per se, en tant que fruit d’una relació centrada en una atracció sexual forta. Com la que va tenir el notari da Vinci quan engendrà el “geni” Leonardo fora del seu matrimoni. Val el mateix per a Hernando Colón, resultat d’una de les aventures passionals de Cristòfor.
L’Home de Vitrubi de Leonardo estampant el seu con de bastard
Connexió interpretativa la del cant bastard, collage contrapuntístic practicat al Vaticà del Renaixement. Al Madrid del segle XVIII, la núvia lasciva de La Filiación dels Caprichos de Francisco de Goya es casa lluïnt una màscara de guineu (zorra) mentre a l’estrella londinenca del costat, The Outcast de Richard Redgrave, la revelació d’una filiació il·legítima es tenyeix de dramatisme.
The Outcast de Richard Redgrave
El segle XX s’obre amb un conflicte on el vincle parentiu agermana bastards i orfes, com el protagonista de Barcellona Ferita Aperta de Mónica Uriel, simbòlica abraçada entre un orfe de la guerra civil i la filla d’un soldat mussolinià.
Vista aèria de Barcelona des del cartell del film d’Uriel
Jiddu Krishnamurti enalteix la creativitat anònima des de la filosofia oral oriental i Arthur Bispo do Rosário produeix cultura contemporània bresilera des de la seva reclusió psiquiàtrica. Amb anades i vingudes de la presó i de les sobredosi d’heroïna, l’actor bastard Jack Charles reivindica la cultura aborígen en el context del neoliberalisme australià.
Bispo do Rosário amb el seu Mantell de la Presentació
Més pragmàtic, en Robert Cenedella confessa la seva bastardia al documental Art Bastard. El seu Pare Noël crucificat és ja el tercer referent iconogràfic de cos humà amb braços en creu, després de Bispo i l’Home de Vitruvi. N’hi haurà més. El bastard paquistanès Racheed Araween es suma al combat contra l’ordre postcolonial. A Moscou, Shostakovich rep la notícia que morirà al cap de poc i, sabent que no podrà concloure la sèrie de vint-i-quatre quartets de corda que està escrivint, un per a cada tonalitat, n’escriu el quinzè sintetitzant-hi la música més essencial. Filiació truncada, els nou quartets restants queden a la deu de la seva creativitat, sense tenir temps de néixer.
Performance d’Araween dins el seu pentaedre
Carlos Leppe es presenta al Museo Nacional de Bellas Artes de Santiago de Xile amb una pissarra penjant del coll amb el missatge «YO SOY MI PADRE», i en un estat físic molt desmillorat, com d’indigent. La cineasta bastarda Naomi Kawase, a cavall entre segles, filma la cerca del propi pare i el part del propi fill.
Fotograma d’Als seus braços, on Kawase exposa la cerca del pare
El tercer mil·leni arriba amb Op:L Bastards i la innovació musical electrònica finesa, que renuncia a la identitat patriarcal. D’altres músics com Eric Whitacre ens narra la bastarda construcció d’un aeroplà a mode d’Ícar modern volant vers l’astre rei.
Triedre de Whitacre observant els referents europeus i orientals des de Nevada (EUA).
L’Amsterdam University Press, es presenta com a editorial molt activa en publicar textos teòrics sobre la bastardia ja sigui per la participació d’usuaris en el desenvolupament de software bastard de videojocs o entorn de la nova performativitat escènica neerlandesa. Connexió directa amb el projecte flamenc Madrigals, de Benjamin Abel Meirhaeghe en què participo com a performer. Els braços en creu dels intèrprets s’entrecreuen mentre dansen entorn del foc… ???? Ignite the spark!
Moment de Madrigals (Amberes, 2022)
Al final del camí referencial, el disc EP Bastard de Julian Jeweil, 2012, recorda la música electrònica techno, del meu darrer projecte com a compositor: Nou Leiermann. D’ell sona la versió instrumental de A un Vagabundo al vídeo de les Constel·lacions Bastardes.
Sessió de música techno de Jeweil dins el seu triedre
Al final d’aquest recorregut còsmic ens apropem a la lluna que presideix la composició des del punt més alt, dedicada a la Iaia. Autoreferencial. Desde la performativitat íntima, amb el projecte que estic engendrant, El Final del Camino, pretenc reflexionar críticament sobre què estic fent com a productor cultural i com la meva filiació bastarda ha afectat i afecta la salut del meu desenvolupament com a persona i professional.
La meva iaia Antonia encenent el ciri del meu bateig com a decoració per a la lluna oval de la constel·lació, amb el nas de Shostakovich vigilant-la…
En el meu fur intern començo a visualitzar imatges escèniques, sentir diàleg i metàfores, escoltar sons i imaginar accions a la peça de creació sonora i performàtica en gestació. Siguin aquests referents la guia per connectar amb l’esperit creatiu bastard universal.
Vídeo Constel·lacions Bastardes
El vídeo de les constel·lacions mostra un recorregut per la constel·lació tridimensional dissenyada amb SketchUp. Hi faig servir la versió instrumental de A un Vagabundo, que vaig estrenar dins el projecte Nou Leiermann (2022).
Categorías
Relacions Bastardes
Pública Els referents col·leccionats durant l’inici del repte 2 m’han portat a crear un arxiu amb dues dotzenes de referents que s’interrelacionen de maneres evidents o no tant, amb connexions inesperades o personals que inspiren enormement en el procés de donar embranzida a la germinació de la llavor, en el meu cas, de la bastardia.
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.