El món de l’art és un amalgama d’actors humans i no humans que, interrelacionats, acompleixen l’objectiu comú de perviure alhora que projecten i/o executen obres que ells mateixos identifiquen com a artístiques. Inspirat en el text Mundos de Arte y Actividad Colectiva de Howard Becker (1928-2023) he establert un diagrama amb nou pols d’acció que coexisteixen sense poder evitar interferir els uns en l’activitat dels altres. A grosso modo, el sistema artístic contemporani necessita, segons aquesta visió, de la cooperació d’entrada d’artistes, però també d’investigadors, administradors, expositors, escolars, comissaris, fabricants, seguidors i comunicadors. Tots aquests agents tenen el denominador comú de desenvolupar rols que donen vida a les institucions de recerca, d’administració de l’erari públic, d’exhibició, docència, fabricació, comunicació i producció artística.
Al cap i a la fi, cadascuna d’aquestes capes depèn de les altres per tal de ser allò que realment és: totes s’influeixen mútuament per tal de configurar allò que són a la pràctica. Lluny de la idea que és l’artista qui configura el món de l’art, aquest no és sinó una peça més d’una tupida xarxa d’interrelacions. Per aquest motiu he jugat a disposar un color i una icona per a cadascun dels nou submóns de l’art que, atrevint-me a simplificar esquemes i obviar elements, he valorat de més importància:
A més, he enumerat els processos relacionats en un llistat adjacent que recull cadascun dels submóns de l’art que resulten de la seva interrelació. Per exemple, el submón de recerca i creació de nous llenguatges inspira moviments i actituds vanguardistes en la resta de submóns, excepte al submón de l’administració pública, que n’és el principal finançador (veure Figura 1).
Cerquem ara en un exemple el grau d’incidència que hi ha entre submóns de l’art. El diagrama, en aquest cas, em fa sospitar que en realitat les anomenades avantguardes contemporànies són dependents de l’erari públic i, per tant, que assenta els límits de continguts a les vanguàrdies, que deixarien d’actuar des de la llibertat d’acció i de consciència. Encara més enllà, podríem afirmar que la dependència que té el món professional de l’art contemporani del sistema públic de beques, ajuts i subvencions fa que la direcció del posicionament de les avantguardes artístiques estigui tutelat per la conveniència de la classe política. Els artistes contemporanis més visibilitzats, que són aquells que aconsegueixen les dotacions públiques per fer realitat els seus projectes, no són sinó aquells que tenen una visió de la realitat i una projecció de futur similar a la dels partits polítics.
De fet, de l’anàlisi fet a grans trets, podem veure com tot el món de l’art contemporani a Catalunya està organitzat a partir de l’expectativa de rebre finançament de l’administració pública: professors d’art a escoles i universitats, gerents de museus i galeries i artistes als seus tallers esperen rebre l’ajut o subvenció de torn per tal de sobreviure, dat que exercir l’art de manera professional no és sostenible. La gran reflexió a fer és si no hi hauria la possibilitat de fer servir les noves tecnologies de la informació i la comunicació per tal de posar d’acord el gran públic i els professionals de l’art per fer que aquesta relació de tutela del món de l’art fós exercida directament per la ciutadania i no a través de les institucions públiques que, de manera efectiva, no deixen de ser els partits polítics que les gestionen.
BIBLIOGRAFIA
Howard Becker (2008) “Mundos del arte y actividad colectiva”. A: Los mundos del arte. Sociología del trabajo artístico. Bernal: Universidad Nacional de Quilmes. Pàgs.17- 59
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.