Aquest conjunt de tres experiments sorgeix d’una immersió sostinguda a la plaça de Sóller de Barcelona, entesa no com un simple espai públic, sinó com un ecosistema viu, simbòlic i relacional. A partir de la deriva, l’escolta i la performance, construeixo línies d’exploració que es despleguen entre el cos, el paisatge i l’escenificació. Els tres experiments –la recol·lecció d’elements materials i emocionals, l’escolta activa i la composició sonora, i la ritualització del trànsit entre vida i mort– conformen una cartografia íntima i expandida, on cada acció articula una relació diferent amb el lloc, el temps i la memòria.

1) Recolecta

Fragments d’un ecosistema liminal

Aquest experiment neix de la voluntat d’explorar la plaça de Sóller com un ecosistema viu i estratificat, a partir de la recol·lecció de materials diversos. No hi tracto de fer una taxonomia científica, sinó de generar una cartografia afectiva i simbòlica que travessi natura, cultura, memòria i límits corporals. Els materials recollits van des de matèria vegetal en descomposició fins a objectes trobats, passant per aigua del llac —potser habitat per formes de vida microscòpiques…

Elements recollits

> Tiges de jonc

> Branques seques de verbena amb llavors

> Fulles de magnoli en diverses fases de descomposició (verdes, ocres, daurades, marrons, negres)

> Llavors de magnoli

> Llavors de pebrer rosa bord

> Escorça i branques petites

> Burilles, embolcalls, una cullera de plàstic

> Una pilota de goma compacta blanca amb tons vermellosos

> Una nina Airgamboy vestida de vermell, trobada ofegada al llac

> Aigua i líquens del llac, recollits amb una garrafa de 8 litres [potser algun tardígrad?]

Criteri de selecció

Cada troballa activa una connexió simbòlica. Les branques, llavors i fulles evoquen el cicle vital, la transició, l’estat latent. La verbena seca ofereix les seves llavors com a potència de vida futura. Les de magnoli, recollides a terra, em remeten a una bellesa caduca, compostada, i alhora potencialment regenerativa. El degradat de color de les fulles —del verd viu al negre putrefacte— és un paisatge de processos degeneratius.

La nina Airgamboy, que batejo com a Laura, emergeix just quan m’ajec per recollir aigua al llac. La seva aparició, mig submergida, em colpeja com una visió: evoca el cos de Laura Palmer a Twin Peaks. La presència vermella flota, ofegada però visible, entre dues realitats. L’associació amb la sang i la innocència perduda genera un relat fantasmagòric. Al seu costat, la pilota de goma, blanca i tacada de vermell, sembla una extensió d’aquest mateix món simbòlic —una joguina oblidada, potser d’un gos, que ara esdevé símbol silenciós de la violència amagada al paisatge urbà.

Els líquens i l’aigua del llac són recollits amb la sospita poètica que hi puguin habitar tardígrads. M’interessa aquest organisme microscòpic per la seva capacitat d’aturar el seu metabolisme, deshidratar-se i rehidratar-se quan les condicions són òptimes. Aquesta adaptabilitat radical, que els fa viables fins i tot a l’espai exterior, converteix els tardígrads en una metàfora del que roman viu en estat de suspens. L’estany, com ells, és un espai liminal: entre vida i latència, natura i cultura.

Classificació i posada en escena

Classifico les fulles de magnoli per colors dins bosses de plàstic. Altres bosses contenen les restes vegetals i inorgàniques. Al meu estudi, començo a jugar amb les disposicions. Sobre un bagul, col·loco la garrafa d’aigua (amb la Laura dins), pedres, la pilota de foam i un got amb les llavors de magnoli hidratant-se. Aquest escenari es completa amb dues calatees i una begònia maculata que emmarquen la garrafa com si el llac fos reconstruït dins de l’estudi.

Accions i composicions

Vídeo Seqüència 04 – Verbena

Composo sobre la cara anversa d’un llenç. Les tiges de jonc i les branques de verbena, amb la seva verticalitat, creen una xarxa visual irregular. Les raimes de llavors interpenetren la rigidesa dels jocs lineals, mentre la pilota circular irromp com a centre de gravetat. Aquesta massa esfèrica activa el moviment implícit de la composició: com si tot orbités entorn d’ella.

Vídeo Seqüència 05 – Magnoli

Ara deixo caure les fulles de magnoli sobre el mateix rerellenç per formar una capa caòtica. A sobre, construeixo una disposició per gradació cromàtica: del negre al verd, passant pels ocres i daurats. Les llavors de magnoli, circulars, disposades sobre aquest fris vegetal, donen un aire de ritual o dansa tradicional. En caure algunes sobre les fulles, la composició es transforma: les llavors semblen ulls. L’atzar activa la mirada de l’objecte.

Vídeo Seqüència 06 – L’aura

Col·loco la garrafa d’aigua del llac amb la Laura dins enmig de la foscor. La il·lumino amb un feix de llum que surt per la «efe» del violí violat —objecte creat en el marc d’aquest taller. Aquesta llum tènue projecta la nina en dues dimensions: una part submergida, una altra a la superfície. L’efecte visual trenca la unitat del cos i crea un ésser entre mons: aquàtic i atmosfèric, visible i ocult. La base estrellada de la garrafa, en visió zenital, afegeix una lectura còsmica: tot gira novament, com una roda xamànica.

Aquest procés de recol·lecció esdevé així una forma de relació amb el lloc: una pràctica situada que transforma l’observació en acció, i l’acció en memòria. Més que objectes, recullo estats, metàfores, tensions entre el que viu, el que cau i el que roman. Tot s’entrellaça: la matèria orgànica, la narrativa personal i la ficció cultural, activant una mirada escultòrica que no talla ni imposa, sinó que rescata, reordena i encarna.

2) Escoltar

Polifonies liminals del llac

Aquest segon experiment parteix de l’escolta atenta i activa del paisatge sonor que envolta el llac de la plaça de Sóller. En diverses visites he enregistrat sons ambientals i m’he permès improvisar-hi amb la veu i el xiular, establint un diàleg obert amb ocells, granotes i altres elements acústics del lloc.

He volgut jugar amb la idea de la fonació liminal, explorant una manera de produir sons vocals a través de la inspiració (i no pas de l’espiració, com és habitual en la parla o el cant). Aquesta tècnica, semblant a un singlot o una succió rítmica, em connecta amb la imatge del tardígrad: un ésser que es contrau per sobreviure i es reactiva quan les condicions milloren. Aquesta respiració invertida esdevé així una metàfora corporal de latència i resistència. El següent àudio és un exemple de com aquesta tècnica entra en diàleg amb els gripaus -i potser els tardígrads- del llac de la plaça de Sóller, fonent-s’hi tímbricament:

A partir d’aquestes escoltes i accions vocals han nascut tres peces sonores, que actuen com a bandes sonores per a les seqüències en vídeo del projecte, i es sumen a la ja produïda en el vídeo de la descoberta de la nina ofegada:

Seqüència #02 – “Nocturn al parc”

Mostra la improvisació vocal espontània realitzada in situ el mateix dia que vaig recollir la mostra d’aigua i vaig trobar la nina submergida al llac. S’hi poden sentir cants, recitats, xiulars i el cant singlotat en un muntatge que experimenta amb la forma tot traçant quatre temps líneals simultanis. Hi vull subratllar les sincronies del moment viscut. La veu intenta no dominar, sinó respondre: aflorar com un reflex dels sons del lloc.

Àudio #1 – “Plaça de Sóller”

Aquest paisatge sonor mostra 50 minuts de la transició del vespre a la nit del Sant Jordi d’enguany a la riba del llac. Els sons del joc infantil —crits, pilotes, corredisses— van deixant espai, a partir del minut 35, a la irrupció del cant intens i coral de les granotes. Aquesta pista ha estat editada amb Ableton Live, fragmentada en un cànon a sis veus. Cada línia sonora només mostra un fragment de l’espectre de freqüències originals, creant un efecte místic i cíclic.

Àudio #2 – “L’estany de la plaça”

Aquí s’experimenta amb una peça polifònica a tres veus, que s’exten durant un quart d’hora. Els sons d’interacció entre pilotes i gripaus han estat manipulats per generar una progressió harmònica: cada entrada sonora es troba a una quinta de la fonamental, com en les composicions contrapuntístiques dels mestres medievals o del primer renaixement:

Seqüència #05 – “L’aura”

A l’albada del diumenge 4 de maig, acompanyo amb la veu i el xiular el cant dels ocells i dels gripaus. Improvisto sobre el leitmotiv de Laura Palmer (compost per Angelo Badalamenti per a la sèrie Twin Peaks), deixant que la melodia emergeixi com a homenatge i invocació. No hi ha partitura ni pla: només resposta viva, com si la melodia humana cultural busqués integrar-se a l’harmonia natural de l’expressió sonara del llac. El següent àudio conté el paisatge sonor amb la improvisació:

Aquestes accions no parteixen de la voluntat de compondre, sinó d’escoltar i respondre. La peça sonora no es genera des de fora, sinó des de dins del paisatge. Seguint l’estela de productors de paisatge sonor com R. Murray Schafer, cal que prenguem consciència que 

“Estem perdent la capacitat d’escoltar. El món esdevé un lloc on només sobreviuen els més sorollosos. Per sentir allò subtil, cal restaurar l’art d’escoltar.” – The Soundscape: Our Sonic Environment and the Tuning of the World. Vermont: Destiny Books, 1994.

Aquesta pràctica sonora vol ser precisament això: una manera de tornar a escoltar allò subtil, d’habitar el lloc des de l’aire i l’aigua, des del cos i la seva vibració, com una presència oberta que ressona.

3) Planificar un ritual

Processó liminal: Del llac al cementiri i del cementiri al llac

El tercer i últim experiment de la sèrie consisteix en una acció ritual que traça un recorregut performatiu i simbòlic entre la plaça de Sóller i el cementiri de Sant Andreu, unint espais carregats de significat emocional, comunitari i simbòlic. El ritual explora la transformació de la identitat, el dol compartit i la presència de la mort enmig de la festa.

El carro és el dispositiu central del ritual: un contenidor mòbil d’objectes, identitats i tecnologies, dissenyat com una estructura escènica viva. Està folrat amb fulles de magnoli, branques de verbena i materials naturals recollits del llac. Hi ha referències visuals als tardígrads i a l’univers de Twin Peaks, i transporta simbòlicament la nina Airgamboy (Laura), trobada ofegada. Però també és un instrument musical ambulant.

El carro tardigràdic com a escenari sonor

A l’interior del carro s’integra un ordinador connectat a uns altaveus, una taula de DJ i un teclat MIDI, des d’on es construeix l’univers sonor de la performance. Aquest equipament permet improvisar en directe amb sons del paisatge enregistrats, fragments musicals com el tema de Laura Palmer i bases ambientals. El violí violat, ja utilitzat en un repte anterior, també forma part de la composició sonora, actuant com a filtre acústic i càmera de ressonància.

Aquest sistema sonor, portàtil i expandit, converteix el carro en una estació litúrgica electrònica, des d’on s’invoca, s’improvisa i es transforma la realitat mitjançant el so.

Les cinc fases del ritual

1. Inici – Toni a la plaça de Sóller

El performer (jo mateix) inicia la performance com a Toni. A la plaça, el carro es presenta com a escultura viva i centre de vibració. La instal·lació sonora comença a projectar fragments de veu, cant d’ocells i ambient aquàtic, però també sons provinents del cementiri i veus de testimonis. La Laura (nina) hi dorm, com una presència silenciada, mentre sentim, dins el paisatge sonor, emergir la veu de la Montserrat Caballé cantant una cançó de bressol tràgica.

2. Transformació – Magnoli del carrer Joan Brossa

Aquest punt vegetal i literari és l’escenari de la primera mutació: sota les seves branques em col·loco una perruca, talons, potser una peça de roba. Es comença a insinuar la presència transgressora de la Laura. El sistema sonor reprodueix sons invertits, fragments distorsionats del tema principal. El carro acompanya, el violí comença a fer-se sentir.

3. Calvari – Del magnoli al cementiri

El trajecte es converteix en un via crucis simbòlic: mor en Toni i emergeix Laura, vestida com la nit del seu filicidi. El lloc clau per on discorre el recorregut del carro en aquest punt és el tram del carrer de l’escultor Ordóñez que ressegueix el mur posterior del cementiri de Sant Andreu.

A la vorera de davant del cementiri hi ha un mur que ofereix una terrassa alçada a un metre i mig de terra. Ideal com a escenari on representar la mort d’en Toni… I la seva possessió per part de l’esperit de la Laura. Les cançons esdevenen més intenses, la taula de DJ llança capes de veu en cànon, ecos de lament i resistència. El performer ja no és ell mateix: el cos es converteix en canal d’una altra història.

4. Cementiri – Ofrena operística davant de Montserrat Caballé

Davant la tomba de la soprano, el performer interpreta el tema de Laura Palmer en mode operístic, acompanyat pel teclat MIDI. El carro projecta so, llum i veu. La figura de Laura es canta i s’enterra simbòlicament. El ritual assumeix la seva càrrega tràgica i purificadora: mor la víctima i la màscara. La culpa incestuosa és reconeguda i transmesa col·lectivament.

5. Retorn – Processó inversa i descomposició de la identitat

El performer inicia el retorn a la plaça. A l’alçada dels serveis funeraris, situats a l’avinguda de Rio de Janeiro, es desmunta parcialment la caracterització: sense perruca, però amb el vestit. Aquest espai de trànsit permet establir diàlegs reals amb persones en dol, creant un contrast vibrant entre la dramatúrgia personal i la realitat comunitària. El carro torna a sonar com el llac: xiulars, cants, sons inspirats.

A la plaça de Sóller, el cercle es tanca. El performer torna a ser Toni. O no del tot. El ritual ha actuat com a dispositiu d’autoconeixement col·lectiu, com a trànsit que transforma sense anul·lar.

.           .           .

Aquest ritual habita l’espai entre el dol i la festa, entre el cos i la ficció, entre l’art i la vida. No hi ha una estructura narrativa tancada: hi ha cicle, transmutació, escolta i ofrena. El carro, com a objecte artístic i tecnològic, canalitza el so, la memòria i la veu dels cossos que l’habiten. La performance no busca representar una veritat, sinó desplegar una tensió viva entre allò que som, el que hem perdut i allò que podríem esdevenir.