Exploro quatre possibles intervencions site-specific al barri de Porta de Barcelona. La recerca ha estat intensament documentada amb fotografies, vídeos i enregistraments sonors de cada espai. He realitzat muntatges de paisatge sonor que barrejarien la realitat actual i la memòria latent dels llocs. Un accident digital ha fet que perdés bona part del material recollit, però, idealment, he pogut recuperar un track de Can Verdaguer, mesclant sons reals de la masia a les 12 de la nit i a les 18 h, alterats i warpejats en patrons regulars amb una base de percussió obstinada. Aquest element connecta el projecte tant amb la cultura ancestral de l’espai premodern com amb els rituals contemporanis de l’escena techno.
1. Pebrer rosa
El pebrer rosa del passatge de la Ciutat de Mallorca es convertiria en l’epicentre d’una intervenció cromàtica i participativa, des de la plaça semi-privada on arrela, orgullosa escorça texturada durant dècades sinó més d’un segle. Cartrons cilíndrics de rotllos de paper de vàter, de colors saturats, penjarien dels seus braços, creant un cercle festiu i precari al voltant del tronc. Si algú s’hi apropés, podria descobrir que entre ells s’hi amagarien missatges, pensaments i confessions recollides de veïns i visitants anònims. El vianant seria convidat a llegir, escriure, penjar o endur-se un fragment, fent que l’obra creixés i es modifiqués constantment. L’acció resignificaria l’arbre, convertint-lo en lloc de trobada, memòria i expressió comunitària. El procés podria ser documentat fotogràficament i en vídeo, capturant la transformació de l’espai i les respostes dels qui hi participessin. Aquesta quotidianitat transformada obriria preguntes sobre la relació entre l’art, la memòria i la intervenció col·lectiva.
2. Plaça de Sóller
Els set arbres que flanquegen el llac del Parc de Sóller esdevindrien nodes d’una instal·lació sonora i digital. A cada arbre hi hauria un petit altaveu sonant i un codi QR: escanejant-lo, el visitant podria accedir a àudios diversos —històries locals, sons naturals, fragments d’entrevistes, veus de nens jugant, petites instruccions o suggeriments per participar. Cada tres minuts, els paisatges sonors alternarien uns segons amb el so de la meva veu, que faria de guia, en clau de paròdia meditativa, convidant a gravar sons, fer fotos o escriure pensaments i enviar-los al projecte a través d’una bústia digital. El procés es podria documentar de manera multimèdia, generant-se periòdicament actualitzacions del paisatge sonor, completades gràcies als enviaments dels visitants. L’experiència immersiva creixeria amb cada nou participant, i l’arxiu visual i sonor reflectiria la riquesa del parc. L’obra esdevindria una recerca col·lectiva sobre la memòria i la creació, materialitzada també en el registre de la participació espontània.
3. Can Verdaguer
La masia de Can Verdaguer (d’empeus des del s. XVI i activa com a tal fins a l’última dècada del segle XX) podria recobrar el seu caràcter central a través d’una instal·lació simbòlica i participativa. La proposta, pensada per ser desenvolupada —hipotèticament— amb la complicitat del Centre Cívic que avui hi habita, consistiria a situar quatre menhirs —un a cada punt cardinal del que fou el perímetre de la finca històrica— amb portes o marcs transitables. La masia comprenia terres des de l’actual Avinguda Meridiana fins al carrer per dalt del Cementiri, de l’Escultor Ordóñez. Al centre, es podrien recollir i projectar audiovisuals de testimonis i mapes reconstruïts. S’intentaria desmitificar el món rural alhora que se n’enaltirien els aspectes de vida connectada a la natura i la comunitat.
En aquest punt del seu estudi, he documentat l’indret enregistrant-hi sons tant nocturns com diürns, fotos i vídeos, dels quals, tot i haver perdut part del material en un accident digital, hauria pogut recuperar-ne un track sonor, esbós on es fusionarien sons de la masia a mitjanit i al vespre, warpejats i estructurats segons patrons repetitius amb una base de percussió obstinada. Aquest so connectaria amb una dimensió ritual, lligant l’espai tant amb la cultura ancestral txamànica com amb els rituals contemporanis del techno i l’art participatiu.
4. Cementiri de Sant Andreu
El cementiri de Sant Andreu i els seus voltants esdevindrien escenari d’una intervenció poètica i participativa centrada en la memòria sonora. Diversos codis QR instal·lats entre les làpides i murs podrien activar pistes d’àudio on una “ànima errant” —veu entre irònica i solemne— guiaria el visitant entre fragments d’històries, sons d’arxiu, cançons, murmuris i silencis. La proposta convidaria a enregistrar sons, lectures, cants o reflexions personals i enviar-los a una bústia digital. L’espai i la participació podrien ser documentats amb fotos, vídeos i enregistraments. Els muntatges de paisatge sonor buscarien donar veu al silenci i a la memòria col·lectiva, transformant l’espai funerari en territori d’escolta, creació i participació. L’arxiu que es generés creixeria amb cada nou enregistrament, obrint el cementiri a una vida nova i inesperada.
Interrogants a partir de Groys i Echevarría
El procés de construcció i conceptualització de la proposta per a la pràctica del taller em portaria a obrir interrogants per tal de mirar d’eixamplar els meus horitzons creatius. Com podria una intervenció site-specific realment emergir del lloc i activar-ne la memòria i no quedar-se en un mer gest superficial? La participació es convertiria en transformació real o quedaria com a simple decorat interactiu? Quina seria la frontera entre nostàlgia i veritable resignificació, entre experiència estètica subjectiva i ritual col·lectiu? La tecnologia (codis QR, àudios digitals, muntatges sonors) sumaria experiència o correria el risc d’allunyar-la? Com podria l’artista diluir la seva autoria i donar autonomia al lloc i als participants, com proposa Groys? Podríem activar espais d’escolta i pensament crític més enllà de la simple contemplació?
La meva intenció seria activar l’espai a través de la meva pròpia presència al lloc, agendar sessions creatives íntimes de meditació, lectura, dibuix, etc. i establir conversa amb els subjectes que l’habitarien material i immaterialment. D’aquesta manera, desitjaria intervenir des de la fusió amb el lloc, des de l’escolta i la sensibilitat crítica.
Tot el procés m’hauria fet veure la potència del pimenter com a nucli d’intervenció orgànica, però també la força del “carro tardigràdic”, ja esbossat al Repte 3, com a vehicle de memòria, acció i transformació. Aquesta síntesi entre natura, mobilitat i so podria esdevenir la clau per a futures exploracions, i encara mantindria oberta la possibilitat que fos a través d’ell que articulés la matèria i la possibilitat d’una poètica de l’espai i temps presents a través d’accions vives i mutants.
Referents bibliogràfics
Groys, B. (2008). The Topology of Contemporary Art.
A: Smith, T.; Enwezor, O.; Condee, N. (eds.). Antinomies of Art and Culture: Modernity, Postmodernity, Contemporaneity. Duke University Press, pp. 71–80.
Chavarría, Javier (2016). Instal·lacions artístiques. L’espai significat. Barcelona: UOC.
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.