Taller d'escultura i pràctiques espacials - Aula 1

Pública

El cercle com a línia infinita i vincle invisible

Al Parc de Sóller, el que em captiva no és tant el que es veu, sinó el que connecta silenciosament. Intueixo una xarxa de vincles invisibles que relliga éssers, moments i espais —com si tot estigués unit per cordills umbilicals metafísics, invisibles però palpables. I aquests túnels, com la canonades de l’estany del parc (4), tenen forma de cercle, de canal vital i etern.

He escollit el cercle com a forma central per expressar aquesta intuïció de connexió entre totes les coses. La superfície de l’aigua, que separa però també reflecteix, és una frontera entre mons —entre el subaquàtic i l’aeri, entre el que respira dins i el que respira fora. Les bombolles i les ones concèntriques (2), els ulls que observen i són observats, la pilota (3) que roda en mans de la nena i el seu pare: tot es mou en cercles, tot evoca aquest continu de relacions que no es veuen però es senten. I això succeeix tant al món visible com a l’invisible, on éssers quasi imperceptibles de formes arrodonides com els tardígrads conviuen amb els més evidents. I, més enllà, en la forma arrodonida de l’esfera terrestre que habitem…

A més, aquesta forma m’ajuda a pensar el temps com un bucle viu: el Toni de les 12:00 dona lloc al de les 12:05, que engendra el de les 12:10, en una successió infinita de naixements i morts. Vivim i morim a cada respiració, a cada instant gràcies a la circulació de l’oxigen per canals somàtics (narius, bronquis, venes) de forma circular. I en aquest envellir constant, tenim oportunitats incessants per decidir exercir la llibertat, per transformar o deixar les coses tal com estan. Com constata Masferrer a Cartografia de la forma, el cercle simbolitza també aquesta possibilitat física de créixer en totes les direccions per igual, en simetries circulars que es repeteixen tant en allò vist a ull nu com en el món mil·limètric i cel·lular (Cartografia de la forma, p. 6).

Aquí m’inspiren enormement els tardígrads (1), petits animals de formes arrodonides que sobreviuen dins l’estany i són coneguts per tenir la capacitat d’adoptar una forma lliminal, entre la vida i la mort, convertint el seu cos en una rodona que torna a viure quan és rehidratada. Aquest fet els possibilita sobreviure en qualsevol situació extrema (volcans en erupció, profunditats oceàniques, gel glaciar, espai exterior…). Per això, el meu projecte proposa dialogar amb ells en un itinerari entre el parc i el cementiri de Sant Andreu, no com a espais oposats, sinó com a extrems d’un continu existencial. 

Documento aquesta forma en el context natural del parc (bombolles, canonada, ones, pilota), però també el context antròpic que m’inspira (pictorialisme, instal·lació, cinema), posant en relació tot allò que el cercle conté a l’estany també en relació a l’esfera de què forma part: vida, mort i resurrecció. Perquè el cercle no és tancament, sinó línia infinita: la forma de la interconnexió i fluir cíclic del temps i l’espai.

El pobladors del context antròpic comparteixen una visió profunda del cercle com a espai de pas, de llim o de límit entre realitats. Sintonitzant amb els cercles del parc em venen a la ment obres com Descent into Limbo d’Anish Kapoor (1), que sacralitza el cercle com a forat negre, buit que atrau, t’atrapa i transforma. Dins el forat negre, de cop sento encendre’s l’Infinity Mirror de Yayoi Kusama (2) que vaig tenir la fortuna d’experimentar al The Broad fa just un any: cercles de llum en repetició il·limitada, una forma que no tanca, sinó que s’expandeix tal i com ho fa l’univers i… la vida dins l’estany. Enmig aquesta buidor plena de llum irromp l’esperit, que habita l’espai interdimensional entre vida i mort, entre somni i consciència. A Twin Peaks (1990) David Lynch (3) construeix sòlidament aquest vincle a través del tema de la possessió espiritual, articulant el trànsit entre vida i mort, entre somni i consciència, a partir dels tabús màxims de la societat occidental: incest i fil·licidi… No cal amoinar-se perquè l’esperit assassí lincheà no anirà gaire lluny: a The Rout of the Rebel Angels (1808) William Blake (4) ens mostra com el fill de déu expulsa del paradís a qualsevol àngel caigut del paradís i ho fa des d’un portal del cel, la forma del qual només podia ser circular. Tots ells converteixen el cercle en una metàfora viva del que el meu projecte busca: una línia infinita entre allò visible i allò intuït.

Annex audiovisual

Adjunto dos vídeos de producció pròpia que complementen aquesta cartografia subjectiva:

Vídeo 1 > “Cercles al parc” 

Una recopilació visual de formes circulars trobades al llarg del recorregut, tant en contextos naturals (bombolles, reflexos, pupil·les, ones) com antròpics (pilotes, escocells, canonades, senyals). Aquest vídeo busca posar imatge a la presència subtil però persistent del cercle com a forma que relliga l’experiència del lloc, i també fer visible allò que normalment roman com a vibració intuïda.

Vídeo 2 > “Nocturn al parc”

Peça d’assaig visual dividida en quatre trams de cinc minuts simultanis que documenten el procés de desplaçament al Parc de Sóller, l’arribada, l’exploració de l’estany i la trobada inesperada d’un objecte flotant: una nina Airgamboy vermella, suspesa a l’aigua en el precís lloc on m’acostava per omplir una garrafa i endur-me aigua a casa.

L’aparició de la nina em va colpir instantàniament i em va remetre de manera fulgurant a la imatge icònica de Laura Palmer morta, embolcallada en plàstic, flotant a la riba d’un riu a Twin Peaks. Aquella escena fundacional del món de David Lynch —que ha mort recentment— resumeix com pocs la frontera porosa entre vida i mort, somni i realitat. En aquell instant, vaig improvisar un monòleg on dialogava amb la nina com si la rescatés, com si la retornés a la vida. L’objecte es va tornar símbol, presència, mirall.

Aquesta trobada aleatòria però carregada de sentit va esdevenir una acció site-specific espontània, un homenatge involuntari però sincer a Lynch i a la seva capacitat per habitar els intersticis. Tal com fa Twin Peaks, la meva proposta vol reconèixer que res és estable, que cada instant pot contenir la llavor d’un altre món, i que l’aigua, com el cercle, és un portal.

Aquest segon vídeo no il·lustra, sinó que planteja una pregunta, una fisura. És un document poètic i performatiu que acompanya la meva recerca formal i vital: la del cercle com a espai de presència intermitent, de naixement i desaparició, de rescat simbòlic i d’escolta d’allò que no s’anomena però insisteix en fer-se lloc. 

Gràcies al càmera, fidel Carlos! Per cert, no vaig agafar fongs… XD